Mor Zygmunt Bauman, pensador de la modernitat líquida

Barcelona"La migració massiva no és, ni de bon tros, un fenomen nou. Ha acompanyat l’era moderna des dels seus inicis, si bé canviant-ne una vegada i una altra i invertint-ne de tant en tant la direcció”, escrivia Zygmunt Bauman a Desconeguts a la porta de casa (Arcàdia, 2016), l’últim assaig que va publicar en vida, centrat a analitzar l’anomenada “crisi dels refugiats” i la pèrdua progressiva de drets dels ciutadans. “El nostre estil de vida -afegia- implica que hi hagi «persones sobreres»”. El sociòleg polonès -va néixer a Poznan el 1925 i va morir ahir a Leeds, als 91 anys- va dedicar gran part de la seva abundant bibliografia a aprofundir i denunciar les desigualtats, inseguretats i febleses de les societats contemporànies occidentals, instal·lades en la “modernitat líquida”, terme que va popularitzar a finals de la dècada dels 90.

Des de Modernidad y Holocausto (1989), Bauman va publicar molt -una cinquantena de títols-, al mateix temps que es convertia en un conferenciant hiperactiu i d’una gran popularitat, potser perquè la seva obra s’adreçava a “gent corrent que lluita per conservar la humanitat”. L’agenda de Bauman va estar atapeïda de cites pràcticament fins al final de la seva vida, i els escenaris on apareixia eren, ocasionalment, tan inesperats com el del festival de reggae Rototom, on el 2012 va advertir una vegada més dels riscos de no corregir el rumb: “Si continuem produint tant, sobreexplotant els recursos del planeta, i no donem importància al canvi climàtic, els nostres nets afrontaran una guerra pràcticament inevitable”. El Bauman dels últims anys va ser una poderosa màquina de crear titulars. “La globalització econòmica, i també la criminal i la terrorista, ja formen part de la realitat; la globalització política, però, encara no ha començat”. “Ara per ara, la nostra única certesa és la incertesa”. “Les xarxes socials fan que la gent se senti una mica millor perquè la solitud és la gran amenaça en aquests temps d’individualització que vivim: són molt útils, però són una trampa”. “Avui, les 85 persones més riques del món tenen tants diners com tota la meitat més pobra del planeta, uns 3.500 milions de persones. El resultat és que el capitalisme genera, i cito textualment Thomas Piketty, autor d’ El capital al segle XXI, «una desigualtat arbitrària i insostenible de manera automàtica», que mina radicalment els valors meritocràtics en els quals es basen les societats democràtiques”. Incertesa, injustícia, intolerància: aquestes són tres de les característiques del món nascut durant la postmodernitat -líquid, inaferrable i fugisser- que Bauman va estudiar a fons durant la fecunda etapa britànica, que va arrencar el 1972, quan va començar a donar classes a la Universitat de Leeds.

El llarg camí fins al Regne Unit

La columna vertebral del pensament de Bauman és la reflexió crítica moral i ètica. Els seus orígens jueus no li van passar factura durant la Segona Guerra Mundial -el 1939 va poder fugir amb la seva família a l’URSS-, però més endavant, quan portava dues dècades de feina a la Universitat de Varsòvia, ciutat on ja havia publicat una desena de llibres, va ser expulsat de la docència per culpa d’una purga antisemita. Bauman, que estava casat amb la guionista i escriptora Janina Lewinson, va decidir marxar amb la dona i els fills a Israel, on va ensenyar sociologia a les universitats de Tel Aviv i Haifa. “Només hi vam aguantar tres anys -reconeixia temps després-. No volíem deixar de ser les víctimes d’un tipus de nacionalisme, el del nostre país, i convertir-nos en els botxins d’un altre, l’israelià”.

El 1972, els Bauman es van instal·lar a Leeds, on el sociòleg va començar una tercera i fructífera etapa universitària. Paral·lelament a les classes va continuar publicant, però va ser a partir del 1990 -quan es va convertir en professor emèrit- que la seva productivitat va augmentar notablement. Des de llavors, no es va cansar d’exposar les contradiccions del neoliberalisme, que va mutar cap a l’hiperconsumisme i es va enrunar -parcialment, i va ferir de mort la classe mitjana- a partir de la crisi econòmica del 2008.

En aquells moments, Bauman ja era un intel·lectual de referència a Europa, capaç de no vincular l’Holocaust exclusivament amb el poble jueu sinó de relacionar-lo amb la tecnificació de la societat moderna ( Modernidad y Holocausto, 1989) i també d’endinsar-se en l’esmunyedís present a través d’assajos fonamentals com La posmodernidad y sus descontentos (2001) -en què advertia de l’atac sistemàtic de l’ordre establert contra l’estranyesa-, Amor líquido (2005) -en el qual estudiava la fragilitat de les relacions de parella contemporànies, marcades per la superficialitat, la fugacitat i l’absència de compromís- i Vida de consumo (2007), en què s’acostava a la transformació del consumidor en objecte de consum. “Quin paper pot tenir l’ètica en un món dominat pel capitalisme?”, es preguntava el 2008. El Bauman de l’última dècada estava potser menys interessat a disseccionar els efectes de la contemporaneïtat en l’individu que a exposar les grans amenaces que assetgen el món.

Després de la mort de Janina Lewinson el 2010, l’activitat editorial de Bauman es va incrementar encara més. Als tres llibres publicats el 2016 cal afegir-hi Retrotopia, que apareixerà en anglès el 27 de gener. Hi explica que el somni utòpic s’ha desplaçat del futur cap al passat: incapaces de pensar nous camins, les societats es refugien en les grans idees de temps pretèrits.