Mor Dolores O’Riordan, la veu poderosa i èpica de The Cranberries

Barcelona“Part Audrey Hepburn, part David Bowie”. El 1995, la revista Rolling Stone va descriure així la cantant irlandesa Dolores O’Riordan, líder de The Cranberries. Tenia, sens dubte, una presència carismàtica a l’escenari i una de les veus que van definir el so de la dècada dels 90. Ahir, als 46 anys, O’Riordan va morir a Londres, on havia anat per a una breu sessió de gravació, segons va confirmar el seu publicista. Va ser una mort inesperada, tan sobtada i desconcertant com la de George Michael ara fa un any, i sobre la qual encara no s’han fet públiques les circumstàncies.

The Cranberries van sorgir en plena eclosió del rock alternatiu, una època difícil per a un grup de guitarres amb cançons dolces i una cantant bonica. Però en O’Riordan hi havia caràcter, una convicció i una força que aviat la convertirien en una estrella. Durant els seus 25 anys de carrera van vendre 40 milions de discos, i es van convertir en la gran exportació musical irlandesa després d’U2, amb qui van compartir segell, Island. Com Bono, O’Riordan tenia aquella mena de fe cristiana sublimada en pop èpic de molts quirats per seduir les masses.

Dolores O’Riordan va néixer el 1971 a Limerick, epicentre de la Irlanda catòlica, apostòlica i romana. El seu nom, de fet, no és cap picada d’ullet al nomenclàtor castellà, sinó un homenatge de la mare de la cantant a la Mare de Déu dels Dolors (en llatí, Mater Dolorosa) -O’Riordan va arribar a actuar al Vaticà, tant per a Joan Pau II com per a Benet XVI-. El 1990 es va presentar a una prova per ocupar la plaça de cantant d’un grup de Limerick que consistia a escriure i cantar una cançó a partir d’una base instrumental. El resultat va ser Linger, que es convertiria en un dels èxits del primer disc de The Cranberries, Everybody else is doing it, so why can’t we?

Icona d’estil ‘grunge’

El pop amb reminiscències celtes i les ziga-zagues vocals d’O’Riordan es van traduir en un èxit internacional que es multiplicaria el 1995 amb l’àlbum No need to argue, que contenia l’emblemàtica Zombie. Els cabells curts i tenyits de platí que lluïa al videoclip de la cançó la van convertir en un referent d’estil entre la joventut grunge : quan el grup va actuar al Pavelló de la Vall d’Hebron el 1995, el look d’O’Riordan feia furor entre les fans, però la cantant ja s’havia deixat créixer una mitja melena negra. Inquieta, no va deixar mai de reinventar el seu estil, però la música de The Cranberries no va evolucionar gaire, tret de l’enduriment puntual del tercer disc del grup, To the faithful departed.

El grup tocaria sostre l’any 2000 en la gira de Bury the hatchet, però O’Riordan ja pensava en la seva carrera en solitari. Amb The Cranberries en guaret, la cantant va publicar dos discos: Are you listening (2007) i No baggage (2009), que van passar sense pena ni glòria. El cicle vital dels grups d’èxit dictava el següent pas: una reunió de la formació per gravar un disc ( Roses ) i una gira triomfal que els tornaria a portar a Barcelona el 2012.

El 2014 la cantant va ser detinguda per l’agressió a una hostessa d’un avió, però al final no es van presentar càrrecs contra ella. Aquell mateix any es va separar del seu marit, amb qui tenia tres fills, després de 20 anys de relació. I l’any passat va cancel·lar una gira mundial amb The Cranberries per “problemes de salut”. Al maig també es va saber que patia un trastorn bipolar. Encara és d’hora per saber si està relacionat amb la seva mort.