'Mientras dure la guerra', o com Amenábar desaprofita la figura d'Unamuno

Direcció: Alejandro Amenábar. Guió: Alejandro Amenábar i Alejandro Hernández. 107 min. Espanya i Argentina (2019). Amb Karra Elejalde, Eduard Fernández i Santi Prego.

“Ay, querido Maragall, ustedes me tienen por un genuino representante del alma castellana, [...], y no saben bien lo que sufro entre esta gente...”, es confessava Miguel de Unamuno a l'autor de l''Oda a Espanya' en una de les moltes cartes que van intercanviar. Aquest basc que tan bé va servir a la literatura castellana encarna com ningú les contradiccions i complexitats dels intel·lectuals de la Generació del 98. Alejandro Aménabar el converteix en el protagonista de la seva nova pel·lícula, una aproximació a la Guerra Civil Espanyola des d'aquesta perspectiva inèdita, la de la figura d'un escriptor que representa una dreta moderna i democràtica, alineat en primer terme amb la República però que celebra el cop d'estat feixista quan considera que el govern republicà l'ha traït. Per adonar-se massa tard que ha donat suport a un moviment repressor, cruel i curull d'odi a la cultura.

El director de 'Tesis' (1996) malauradament desaprofita aquest apassionant punt de partida que li permetia explorar la Guerra Civil des d'una zona de grisos pel que fa al posicionament ideològic, intel·lectual i humà. Incapaç d'aprofundir en la dimensió filosòfica i el turment moral de l'aleshores rector de Salamanca, Amenábar s'encomana al pitjor dels recursos i converteix el sentiment tràgic d'Unamuno en sentimentalisme fàcil. A 'Mientras dure la guerra', l'autor de 'San Manuel Bueno, mártir' queda reduït a un iaio que, atabalat per les circumstàncies i les seves decisions egocèntriques, es consola fent papiroflèxia amb el seu net o rememorant els dies feliços amb la seva dona.

Les tribulacions d'Unamuno s'emmarquen en el seguiment de com el poc carismàtic general Franco, encarnat per un Santi Prego que s'escarrassa per no caure en la caricatura, acapara poder entre unes files que no havien pensat en ell com a cap d'estat perpetu. Però 'Mientras dure la guerra' tampoc aixeca el vol com a drama històric per la poca traça d'un director que amb prou feines esbossa alguna idea visual potent, com la imatge d'Unamuno capcot i empetitit deixant enrere l'immens palau episcopal de Salamanca després que Franco desatengui el seus precs.

La tebior d'un film que s'obre i es clou amb la bandera espanyola esdevé políticament intolerable en la seqüència culminant del famós duel dialèctic entre Unamuno i Millán-Astray a la Universitat de Salamanca, quan el professor per fi planta cara al feixisme en ple Día de la Raza. El director posa al mateix nivell el discurs combatiu d'Unamuno i el gest subratllat de Carmen Polo, que li estén el braç per arrossegar-lo lluny de la torba enfurismada en una de les visualitzacions més sagnants d'allò que amb ironia eufemística s'anomena 'equidistància'.