Més de 200 anys d’escàndols i pràctiques corruptes

BarcelonaLa corrupció és present cada dia als mitjans de comunicació. Les males pràctiques existeixen i tenen conseqüències. Els costos socials i econòmics de la corrupció a Europa són força notables: un informe publicat per la Unió Europea el març del 2016 assegura que la corrupció costa entre 179 i 990 bilions d’euros a l’any. Les conseqüències de la corrupció són més desigualtat social i un poder legislatiu més dèbil.

Espanya encapçala, amb França i Itàlia, el rànquing pel que fa al cost econòmic de la corrupció. La pèrdua de confiança en les institucions espanyoles també és preocupant. “Entre el 2007 i el 2017 l’índex de satisfacció en la democràcia espanyola ha disminuït del 70% al 20%”, assegura l’historiador Borja de Riquer, que ha dirigit el Congrés Internacional d’Història de la Corrupció al Born Centre de Cultura i Memòria. Com hem arribat on som? Fins a quin punt la corrupció està instal·lada al teixit social? ¿És una pràctica històrica que ha anat mudant?

El campió contra la corrupció

La sensibilitat davant la corrupció no és nova. Els súbdits de Ferran VII, Isabel II i Alfons XIII també es van escandalitzar força. Durant el regnat de Ferran VII es va encunyar la frase: “ Viva Fernando VII y vamos robando ”. Alguns intel·lectuals denunciaven que mai s’havia vist una pràctica de la corrupció tan generalitzada. “Hi havia un tràfic diari de concessions de càrrecs i era bastant fàcil subornar els jutges”, assegura l’historiador Emilio La Parra.

A principis del segle XIX, la monarquia era molt conscient de la importància de l’opinió pública. Ferran VII va anar personalment a casa del ministre Pedro Macanaz, acusat de corrupció i d’haver-se quedat amb els diners obtinguts de la venda de càrrecs. “Es va presentar com el campió contra la corrupció, però en realitat va anar a casa de Macanaz perquè tenia unes cartes compromeses relacionades amb José Bonaparte”, explica La Parra. Ferran VII va intentar subornar, per exemple, els redactors del periòdic satíric El Zurriago perquè deixessin d’escriure i marxessin d’Espanya.

A la reina regent Maria Cristina també se la va relacionar amb escàndols de corrupció i negocis especulatius. “A vegades hi havia una incapacitat per distingir entre el benefici personal i el de l’Estat”, afirma la historiadora Isabel Burdiel. “Els escàndols al voltant d’Alfons XIII es van concentrar sobretot en l’última dècada del seu regnat”, explica l’historiador Javier Moreno Luzón.

La instrumentalització recíproca entre grans homes de negocis i polítics té un llarg passat. Nicolás María de Urgoiti va ser qui va crear La Papelera Española, l’editorial Calpe i el diari El Sol. “Un dels seus conflictes més importants es va resoldre amb un duel”, assegura la politòloga i historiadora Mercedes Cabrera. Un dels altres corruptors i corruptes del segle passat va ser Juan March. Mai ningú el va aconseguir condemnar. “Manava per sobre de polítics i jutges”, diu Cabrera. Un altre gran home de negocis del segle XX és Jesús de Polanco. “Va tenir una gran capacitat per pressionar el poder polític fent concessions a canvi d’ampliar el seu conglomerat mediàtic”, destaca Cabrera.

No hi ha corrupció si no hi ha algú que es deixa corrompre. Polítics i empresaris s’utilitzen mútuament. Al llarg dels segles XIX i XX hi va haver casos d’adjudicació de monopolis que van comportar una gran pèrdua de competitivitat. Una altra qüestió que es va plantejar al congrés és fins a quin punt les empreses són sempre corruptes o s’adapten a l’entorn. “No es tracta de si hi ha empresaris més o menys corruptes sinó com les empreses s’emmotllen a la realitat institucional de cada país”, diu l’historiador Miguel A. López Morell. El professor d’història econòmica Pablo Díaz Morlán, que ha investigat a fons la Compañía Española del Rif, considera que la utilització és mútua: “Els successius governs espanyols van utilitzar l’empresa amb l’objectiu de mantenir l’espanyolitat de la zona”.

Quantificar la corrupció o afirmar que Espanya és més corrupta que altres països de l’entorn és complicat perquè no existeixen estudis quantitatius. “Potser seria millor matisar i preguntar no si hi ha més corrupció sinó si hi ha més possibilitats que es produeixi a Espanya. La resposta és que sí”, apunta Joan Xirau, director adjunt de l’Oficina Antifrau de Catalunya.

Al congrés van sorgir moltes qüestions que van quedar obertes. “Fins a quin punt la corrupció pot dificultar i condicionar el funcionament democràtic? Com s’ha adaptat a la globalització? ¿Ha servit per construir un nou caciquisme sobretot en ciutats mitjanes i petites? ¿És eficient la denúncia pública? Per què és tan escàs l’interès polític per fer una reforma profunda que aconsegueixi un sistema judicial més ràpid, eficaç i exemplaritzant?”, enumera Borja de Riquer. No és fàcil combatre la corrupció, ja que està força arrelada. “A Catalunya hi ha 500 vacants de secretaris d’ajuntament. Hi són perquè de manera voluntària publiquen la plaça amb una remuneració molt baixa, i així hi poden col·locar un interí de la seva corda a qui després donaran complements per augmentar el sou base”, afirma Borja de Riquer.

De la corrupció a la cort a la immunitat parlamentària

Executat

Pedro Calderón és l’únic executat a Espanya per corrupció. Era el secretari del favorit de Felip III, Francisco Sandoval, duc de Lerma. Va defraudar la Corona amb operacions de compravenda d’edificis entre el 1601 i el 1607.

Tràfic d’esclaus

Entre el 1820 i el 1875 van entrar a Cuba més de 600.000 esclaus. El tràfic d’esclaus, però, estava prohibit des del 1820 i els capitans generals de l’illa cobraven dels traficants i els compradors uns 10 pesos cubans per cada un dels homes i dones que arribaven.

Comissions reials

La regent Maria Cristina de Borbó es va veure esquitxada per alguns escàndols de corrupció. El 1837 l’exministre d’Hisenda, el comte de Toreno, va ser denunciat per haver venut les mines d’Almadén, les productores de mercuri més importants del món, a la banca anglesa Rothschild . Se suposa que es va endur una comissió de 6 milions de reals i que 5 milions més van anar per a Maria Cristina de Borbó. N’hi ha proves documentals al banc anglès.

Ministre jutjat

Agustín Esteban, ministre de Foment, va ser el primer polític amb responsabilitat ministerial que va ser jutjat. Va ser acusat de defraudar pedra el 1854 per a la construcció de la carretera de Madrid a Aranjuez en un contracte que no va tenir ni anunci previ ni licitació.

Diputats immunes

Del 1837 al 1911, dels 1.277 suplicatoris sol·licitats per poder processar diputats només se’n van concedir 45, és a dir, menys del 4%. D’altra banda, fins al 1933 es podia formar part del govern i d’empreses concessionàries de serveis públics.

Rècord d’aforats

Actualment el país d’Europa amb més ciutadans aforats -uns 250.000-és Espanya. Estan aforats el govern, els membres del Congrés i del Senat, el de tots els governs i Parlaments autonòmics, el Tribunal de Comptes, jutges, fiscals i forces de seguretat que depenen de l’Estat.