Mario Casas: “Aquí Francesc Boix no és reconegut, però a París l’han enterrat amb honors”

BarcelonaLa història de Francesc Boix, el pres de Mauthausen que va treure del camp les fotos que van oferir el testimoni més cru de l’horror nazi, arriba divendres als cinemes. El fotógrafo de Mauthausen, dirigida per Mar Targarona, té al capdavant l’actor Mario Casas, un dels ganxos més infal·libles de la taquilla espanyola.

¿Coneixies la història de Boix i dels espanyols de Mauthausen?

Sabia de la presència d’espanyols als camps nazis perquè ens ho van explicar a l’escola, però no sabia res de Boix. És important que la gent sàpiga qui va ser. Com es diu a la pel·lícula, “si no ho veuen no s’ho creuran”. I no podem permetre que la història es torni a repetir.

La pel·lícula se centra només en els anys a Mauthausen, però l’abans i el després també són fascinants.

Sí, però no es pot explicar tot, has de posar el focus en alguna part. La tragèdia de Boix és que, després de tot el que va fer a Mauthausen, va morir jove, als 30 anys, més o menys l’edat que jo tenia quan rodava la pel·lícula. Aquí no és prou reconegut, però a París l’han enterrat amb honors. De vegades sembla que per celebrar un heroi ha de tenir capa i poder volar.

¿Ho dius per l’absència de Mariano Rajoy en l’homenatge

No vull parlar de ningú en concret. El que em sap greu és no haver-hi pogut anar jo perquè estava rodant.

¿Que sigui un heroi comunista el converteix en una figura incòmoda de reivindicar per a alguns?

A mi m’interessa la part humana de la història, no fer-ne una lectura ideològica. Jo explico històries de persones, independentment de la seva ideologia o pensament. I, per a mi, Francesc Boix és algú que sobreviu en un camp de concentració gràcies al seu carisma i el seu instint.

Interpretes Boix amb un toc lúdic i certa picaresca. ¿És collita teva?

No, ell era així. Es diu que sempre tenia el somriure a la cara, era algú amb molt carisma, un gran entabanador. Quan llegia sobre ell, sempre me l’imaginava com un murri, una mena de bufó de l’Edat Mitjana que entretenia la cort al mateix temps que els robava la cartera.

A Los 33 ja havies interpretat un personatge real, però aquí tens el pes afegit de ser el protagonista. Com t’has preparat el paper?

La part física ha sigut molt important. M’he hagut d’aprimar molt, i això em va submergir en un estat emocional d’ansietat, mala llet i inseguretat que, en realitat, eren emocions molt presents en Boix. M’anaven molt bé per interpretar-lo.

Fa poc vas engreixar-te per rodar Bajo la piel del lobo. Ara t’has hagut d’aprimar. Aquests canvis extrems no són bons per al cos. ¿Ho has fet sota control mèdic?

Al principi em va ajudar la dietista que havia ajudat els actors de Gordos. Però tenia un problema: l’índex de greix baixava, però la massa muscular no. Estava prim, però amb tipet. Cal dir que els espanyols de Mauthausen no ho passaven tan malament com els jueus, perquè tenien feines i menjaven millor. No estaven tan famèlics. Tot i així, el meu cos no semblava el del pres d’un camp de concentració, la veritat.

Com te’n vas sortir?

Vaig fer el mateix que Jake Gyllenhaal per a Nightcrawler, córrer 10 quilòmetres cada dia. Però va arribar un punt que la dietista em va dir que ella no podia ajudar-me més, que allò ja no era sa. Jo li vaig agrair, però vaig seguir fent dieta. El públic ha de veure en Boix algú que no menja bé, que no està sa, i més quan soc jo qui l’interpreta.

I què vas fer en acabar la dieta?

Menjar com un boig. Tothom em deia que no ho fes, però em vaig cruspir un ànec lacat a Budapest i va anar de poc que no acabo a l’hospital, no podia ni respirar. Després de mesos de dieta, el cos no hi estava acostumat i va reaccionar així.

De fet, alguns presoners dels camps van morir quan, un cop alliberats, es van atipar de menjar.

Sí, és cert. Té sentit, menjaven molt menys que jo. El que he descobert fent dieta és que els primers mesos ho passes malament, sí, però el cos s’acostuma a tot.

El fotógrafo de Mauthausen s’ha rodat en part a Catalunya. Ser aquí et farà recordar els teus anys vivint a Esparreguera...

Sí, però jo sempre la tinc present. Hi viu la meva àvia i jo hi vaig sovint. Aquesta nit [ahir], per exemple, per sopar amb els meus amics.