Manel Fontdevila: “Avui dia mostrar una parella que funciona és gairebé revolucionari”

BarcelonaDos anys després de dimitir d’ El Jueves, Manel Fontdevila mira cap endavant. A Les noves aventures d’Emília i Maurici recopila -per primer cop en català, a Debolsillo- les últimes historietes de la seva emblemàtica sèrie La parejita en dos volums: I vosaltres com us vau conèixer? i Esteu fent l’amor?, en què aborda els drames quotidians de la vida familiar i els primers estralls de la crisi dels 40.

Què t’empeny a continuar La parejita després de marxar d’ El Jueves?

El primer que vaig pensar és que ja tocava descansar una mica i fer coses diferents. Dibuixar una sèrie tants anys passa factura. Però mentre passava tot allò d’ El Jueves vaig descobrir la Guía del mal padre, de Guy Delisle, i se’m va acudir que el format estaria bé per a La parejita. Fugir de la imposició de les nou o deu vinyetes per pàgina més acudit i reinventar-ho tot, sense presses.

Una de les diferències entre La Parejita i altres sèries d’humor és que els personatges no estan fossilitzats, sinó que van evolucionant.

Has d’intentar no avorrir-te amb la sèrie, perquè si no també avorriràs el lector. Els personatges creixen perquè jo també ho faig. I el que ara m’interessa és la idea de fer-me gran, de veure com canvia el cos i la forma de veure el món. Seria una impostura continuar parlant de gent jove.

La parejita ha durat més que la majoria de parelles que l’han llegit.

Segurament. Però a mi no m’interessa que tinguin una crisi matrimonial. Sobretot perquè, toquem fusta, la meva relació funciona i no he tingut l’experiència personal de la separació ni els anys necessaris per assimilar-la. Però també crec que, avui dia, mostrar una parella que funciona és gairebé revolucionari. No m’interessa l’humor que parla del matrimoni com una creu, que és el que feia Joan Capri, sinó veure com, malgrat tot, existeix la possibilitat d’una vida en parella.

Em crida l’atenció com esquives els tòpics de gènere intercanviant els rols, com l’acudit en què el Maurici pregunta a l’Emília si encara l’estima com el primer dia.

Perquè el Maurici és molt insegur. L’Emília no pateix per això. No em plantejo gaire l’arquetip de gènere sinó la coherència del personatge. Però sí que faig acudits en què és l’home qui no té ganes de fer l’amor, contràriament a la teoria general de l’humor que des dels anys 60 diu que és la dona qui té mal de cap i no vol.

¿Però fas esforços conscients per no caure en els tòpics masclistes?

Sí, sobretot intento ser honest. Aquests temes m’amoïnen menys que abans gràcies a tot l’entorn d’autores d’humor que han sorgit ara i donen la seva visió femenina. Quan vaig començar amb La parejita volia tant que els homes i les dones s’hi sentissin identificats que acabava fent històries en què explicava com se sentia una dona quan tenia la regla. Ara em sento més lliure de donar una visió més masculina, que és la meva, perquè qui vulgui una visió femenina té altres alternatives.

Quin paper juga l’humor en la supervivència de les relacions?

L’humor és la distància, treure ferro. És un punt de partida interessant per parlar d’algunes coses perquè rebaixa el to, un fil des del qual estirar i qüestionar les coses. Això és útil en la parella, que és un joc d’equilibris en el qual creus que si canvies una cosa, se’n trencaran d’altres. Ara, l’humor no és la solució, només ajuda a fer millor les coses.

Un dels volums se centra en el sexe en les parelles amb fills.

En moltes parelles passa que la freqüència baixa. Però no n’hem de fer un drama. No és cap fracàs. N’hi ha que s’han construït una visió massa canònica de la vida sexual en plenitud. I potser no cal, perquè tu ja trobes un ritme i una forma de fer que funcioni i t’ho passis bé.

¿Ser de Manresa afecta d’alguna manera el tipus d’humor que fas?

Doncs sí. A Manresa no m’assabento de moltes de les coses que passen. La gent que treballa als mitjans de Barcelona, en canvi, s’acaba movent per cercles petits i acaben parlant sempre del mateix. Després donen coses per enteses, però jo no m’ho puc permetre. Quan feia l’acudit al Regió 7,la meva tia Rosita el llegia i moltes vegades no l’entenia. I això em preocupava molt, perquè jo no vull ser un autor hermètic.

Com va Orgullo y Satisfacción?

Funciona, però hauríem de créixer una mica. No perdem diners perquè és una revista online i no té despeses però no compensa les hores que hi dediquem. Per tant, tots estem fent altres feines. I és complicat perquè no només fem d’autors sinó també d’editors, de quiosquers i de comercials. Porta molta feina i encara estem explorant quant dóna de si el mitjà, però és una aventura emocionant.

Has tornat a llegir El Jueves?

Mai. Al principi em sabia greu, perquè he cremat molts anys en la revista. Però ara penso que tant de bo no els hagués cremat. Quan jo ja havia marxat van treure un retallable d’Esperanza Aguirre que posaves a la cafetera i, quan queia el cafè, semblava que era ella qui pixava. Va ser un punt d’inflexió: em semblava fastigós però, alhora, m’adonava que si se m’hagués acudit un any abans m’hauria fet molt feliç tenir la idea. Ja no és la meva guerra, m’he tret un pes de sobre. Publico això de La parejita, estic a Orgullo y Satisfacción, faig humor polític a la premsa espanyola... Només trobo a faltar fer humor polític a la premsa catalana, perquè aquí passen coses molt divertides que queden fora de la meva jurisdicció, però ja arribarà.