Maite Carranza: “El nostre món no és just i no ha de perdurar”

BarcelonaFa més de trenta anys que Maite Carranza (Barcelona, 1958) basteix una de les obres narratives per a nens i joves més sòlides del panorama català. A Una bala per al record (Santillana, 2017) explica la història del Miquel, un nen que va a buscar el seu pare a un camp de presoners republicans. És una peripècia portada amb el ritme àgil que caracteritza la prosa de l’autora. Una mirada a la Guerra Civil i alhora una reflexió que té ecos en el present.

Quin va ser l’origen de la novel·la?

Em vaig basar en una història real recollida oralment i que passava justament a Astúries. Al nord d’Espanya van viure un procés molt estrany: des de finals del 1937 l’exèrcit franquista tenia tota la zona nord conquerida però no sabien què fer amb els soldats republicans. Era un moment estrany, perquè la guerra encara no s’havia acabat i no hi havia un estat que pogués actuar.

L’acció se situa el 1938, i el punt de vista és el del bàndol republicà.

Era un moment en què la desesperança ja es començava a apoderar d’ells. L’ajuda d’Europa no arribava. Les tropes de Franco, en canvi, rebien el suport d’alemanys i italians. En aquell context ja se sabia que la postguerra seria probablement pitjor que la guerra, perquè viure en un món de repressió implicava no només perdre la llibertat, també l’orgull, l’autoestima i les il·lusions. Durant el franquisme es va arrasar amb la violència i amb la paraula.

Hi ha un passatge clau de la novel·la en què el pare diu al fill: “La justícia no existeix, oblida’t de la justícia”. ¿Aquí parla el personatge o parla l’escriptora?

Tots dos. Jo també penso que la justícia no existeix. Quan he fet classes a l’institut sempre he dit als alumnes que la justícia no resoldrà els seus problemes sinó que hauran de ser ells, fent lleis millors. El nostre món no és just i no ha de perdurar. Si mirem enrere veurem que cap societat ha sigut justa. En la democràcia grega les dones no eren considerades ciutadanes. L’esclavitud va ser legal durant molts anys. I a la Revolució Francesa, que va canviar moltes coses, també es van cometre crims.

Una bala per al record forma un díptic involuntari amb Camins de llibertat (Edebé, 2016).

Continuaré estirant el fil de la guerra, com a mínim en el pròxim llibre. Tenint en compte que es tracta d’un altre testimoni històric, trigaré a acabar-lo, perquè costa recollir tota la documentació. Ara mateix llegeixo Darrere les barricades, de John Langdon-Davies. És un llibre molt interessant!

¿Ha escrit aquesta última novel·la des de la desesperança?

No, perquè no soc pessimista respecte al futur. Més aviat l’he escrit des d’un cert malestar. Encara s’han de retre molts homenatges i cosir nombroses ferides. Així i tot, malgrat tots els nostres errors, vivim millor que fa dues o tres generacions.

Tot i el difícil context social i polític en què transcorre l’acció, Una bala per al record és sobretot una novel·la d’aventures.

Hi ha un heroi que assumeix riscos que suposen un aprenentatge vital. Connecta amb alguns autors que em van captivar quan era petita, com ara Jack London o Jules Verne.

Què la va marcar com a lectora?

La possibilitat de viure altres vides, de compartir experiències de personatges diferents de mi. Vaig començar la carrera d’història però vaig acabar fent antropologia, que en aquells moments servia per a ben poca cosa a nivell pràctic. Tot i així, em va ensenyar a aprendre des de dins les sensibilitats dels altres.

L’antropologia ha impregnat la seva mirada. Penso en El fruit del baobab (Edicions 62, 2013).

Encara que la vaig publicar fa relativament poc, el tema venia d’antic, dels anys que era a la facultat. S’acabaven de descobrir els primers casos de mutilació genital femenina, i hi havia una divisió entre antropòlegs: un grup de professionals deia que calia respectar-la, perquè formava part de les cultures on es practicava, i l’altre deia que atemptava contra els drets humans i que, per tant, no s’havia de permetre. El fruit del baobab no volia ser una història de bons i dolents: les creences formen part de la identitat, i per trencar-les cal tenir esperit aventurer.

Trobem aquesta voluntat des de la primera novel·la que va publicar, Ostres tu, quin cacau!, apareguda el 1986 en una col·lecció emblemàtica, L’Esparver, a La Magrana.

Em vaig presentar a l’únic premi al qual podia optar el llibre llavors, el Folch i Torres, que publicava La Galera. Ostres tu, quin cacau! va generar polèmica al jurat: el premi es va acabar declarant desert. La novel·la transgredia unes normes tàcites però preestablertes sobre com s’havia d’escriure per a nens. En aquells moments La Galera no estava disposada a publicar llibres que posessin en dubte l’statu quo dels lectors. Quan el llibre va sortir a La Magrana va ajudar a obrir portes per a autors posteriors. No partia de la mirada d’un adult o d’una professora, sinó d’una antropòloga que qüestionava els fonaments i que observava el món des d’una llibertat crítica.