“Mai he cregut en la jerarquia d’un públic elevat i un altre que no”

BarcelonaRichard Sennett (Chicago, 1943) és un conegut sociòleg molt crític amb el capitalisme i que a través dels llibres explica quin tipus de societat som i com hem arribat fins aquí. Va ser violoncel·lista fins que una lesió el va apartar de la música. Alfred Brendel (Moràvia, 1931) és un dels pianistes més rellevants del segle XX, i es va posar a escriure assaig i poesia després de deixar els escenaris el 2008. Però la música continua al seu cap: “Per a mi el piano era una veu, una orquestra sencera. Les obres que he fet a la meva vida encara les treballo a la meva ment”, diu Brendel a l’escenari del Petit Palau de la Música Catalana, on conversa sobre música i convivència amb Sennett. L’arquitecte i musicòleg Carlos Calderón Urreiztieta fa de moderador, però en alguns moments fa la sensació que assistim a una conversa íntima entre dos vells amics amb molta curiositat i sentit de l’humor. Parlen de com viuen la música, com la van descobrir, què significa per a ells. “Penso que la música de cambra és una manera civilitzada de cooperar, com deia Adorno, perquè és un tipus de comunicació indirecta, no explícita”, diu Sennett.

No hi ha ni un seient buit i el públic és força intergeneracional, però també hi ha algun despistat: al meu costat hi seu una parella que creia que assistia a un concert de la Cobla Sant Jordi. A la cua, abans d’entrar, una londinenca em pregunta quin tipus de concert s’hi fa al Petit Palau. Li dic que no interpreten música sinó que en parlen i em respon: interessant. Sennett li pregunta a Brendel si quan s’escolta en interpretacions fetes anys abans canviaria alguna cosa. El sociòleg confessa que enyora de la seva etapa com a violoncel·lista el fet de poder repetir una vegada i una altra, perquè quan escriu ha de deixar anar el text i no rellegeix els seus llibres. “Hi ha moments en què improviso, vull tocar d’una manera diferent de com ho vaig fer l’última vegada, em vull sorprendre a mi mateix”, assegura Brendel.

“Mai he cregut en la jerarquia d’un públic elevat i un altre que no. Dir que una música és accessible és una manera molt condescendent de pensar en el públic”, afirma Sennett. Brendel hi està d’acord: “No s’ha d’agafar el mínim comú denominador, com es fa actualment. S’ha d’encoratjar a fer un esforç per entendre el que està passant”, assegura el pianista.

En el moment de plantejar fins a quin punt la música pot influir en la poesia o en les altres arts, Brendel torna a tenir mirada múrria: “Els meus poemes m’han arribat per sorpresa, a vegades penso que venen d’una altra persona. D’on em surten?” I conclou: “És molt valuós tenir dos personalitats d’un mateix”. El pianista confessa que va intercanviar algunes cartes amb Yuval Noah Harari, l’autor de Sàpiens. Una breu història de la humanitat (Edicions, 62): “No parla de l’art, se l’ha deixat”.

Abans d’entrar al debat, sobre una taula hi havia llibres de Sennett i Brendel. Escoltar-los pot ser un preàmbul per llegir tot el que tenen a dir. Sennett ha publicat l’ Espai públic (Arcàdia/Anagrama) i al març sortirà amb les mateixes editorials Construir i habitar. Ètica per a la ciutat. Brendel condensa gairebé tot el seu pensament a Sobre la música (Acantilado).

Jornada nocturna a les llibreries

Una vintena de llibreries de Barcelona van eixamplar ahir el seu horari fins a la nit. Dins el marc de la Biennal de Pensament, els establiments van organitzar xerrades, presentacions, tallers i trobades pensades per convertir cada espai en un centre viu de debat i de reflexió. A l’Espai Contrabandos es va parlar de l’esquerra del segle XXI, mentre que la Sendak va posar sobre la taula models literaris contra l’univers masculí a la literatura infantil i juvenil. També hi va haver espai per la música amb Bruno de Fabriziis i Cris Dotras, que van omplir La Carbonera de versions del pop més conegut.