Lluís Foix: “Qualsevol periodista té la idea que ho faria millor que el director”

BarcelonaTot i que té 72 anys, Lluís Foix no afluixa el ritme: a més d’escriure a La Vanguardia i participar en tertúlies de RAC1 i 8TV, al febrer presentarà el llibre de memòries Aquella porta giratòria, a Destino, amb el qual ha guanyat la 48a edició del premi Josep Pla. Quan acaba l’entrevista amb l’ARA, se’n va cap a les Borges Blanques: té tres hores per preparar-se una conferència sobre “l’actualitat”, que analitza des de fa més de quatre dècades a la premsa.

Va publicar el primer llibre, La marinada sempre arriba, el 2013. Per què, de sobte, va començar a escriure memòries?

És un llibre que portava al cap sense saber-ho, i de seguida que em vaig posar a escriure’l em va sortir. La motivació per fer Aquella porta giratòria és la mateixa. Són llibres memorialístics, però no de memòries. No són precisos, sinó que hi ha una visió impressionista, perfils de personatges de la redacció, alguns de coneguts i d’altres no tant. Hi surten el Baltasar Porcel, el Llorenç Gomis, l’Horacio [Sáenz Guerrero], el pare de l’actual conde de Godó... També hi parlo de com funcionaven els diaris quan només hi havia màquines d’escriure i de com es tractaven els originals -amb paper, un pot de pasta i un pinzell- i els teletips: com anaves subratllant les coses...

La vida de la redacció, no?

Exacte. Insisteixo molt en una cosa: hi havia més conversa, es bevia més, es fumava tot i es criticava a tothom.

Això últim encara es fa.

Qualsevol periodista té la idea que ho faria millor que el director [riu]. Hi havia una intercomunicació més àmplia entre els periodistes. No dic que fos millor que ara, en què el diàleg es fa amb l’ordinador i les xarxes socials. Crec que avui, en relació amb fa 30 o 35 anys, es llegeixen menys llibres. Abans teníem savis a la secció d’internacional. Tenien la resposta per a qualsevol cosa que els preguntessis. Ara, en canvi, o no hi són o s’acudeix directament a Google, que t’ho dóna tot sense aixecar-te de la cadira. El periodisme s’ha deshumanitzat una mica.

Va entrar a La Vanguardia a finals de la dècada dels 60. El llibre explica els vint primers anys al diari.

En aquells moments l’empresa tenia 1.500 treballadors i només hi havia 40 periodistes! Hi havia un eixam de conserges, gent que portava els originals a impremta, els que s’ocupaven dels teletips, els telefonistes... La gent trucava per saber el número de la loteria o el dels cecs.

Quina literatura de memòries l’ha marcat?

Un llibre que em va impressionar molt van ser les Memòries de Josep Maria de Sagarra. En Nèstor Luján deia que eren el millor llibre del segle XX. També destaco Incerta glòria : encara que sigui una novel·la, és un bon retrat de la guerra. I El meu diari de guerra, de Pere Tarrés. Josep Pla va ser un memorialista constant, que recreava molt bé els espais i el temps. També vaig llegir molta literatura castellana: quan era corresponsal a Londres, a la dècada dels 70, vaig llegir tots els Episodios nacionales de Benito Pérez Galdós. Em van donar un coneixement molt gran del que és Espanya. Encara ara un bon periodista és aquell que ha invertit temps en la lectura. La força de la paraula escrita és el més gran que hi ha. I la retòrica també és important: recordo una vegada que era en un seminari a Baviera amb un ministre d’Afers Estrangers del govern britànic en l’època de John Major. Aquell home parlava tan bé... Un dia vaig saber quin era el seu secret: cada matí xerrava sol 25 minuts davant del mirall.

Hi haurà un tercer llibre sobre la seva vida?

Tinc moltes coses per explicar que poden cridar l’atenció de la gent. He viscut temps interessants i he conegut personatges que han sigut protagonistes de situacions polítiques, però també literàries. Així i tot, ja veurem si continuo. Escriure m’ha costat sempre.