Llach reivindica la llibertat un cop més

Barcelona“D’entre els molts locals que s’havien construït a l’avinguda del Paral·lel, el Maravillas no era ni tan ampul·lós ni tan ben ormejat com l’Arnau, el Talia i el Còmic, però precisament gràcies al seu ambient familiar, gairebé íntim, la ironia dels esquetxos i les virtuts de les vedets quedaven més a tocar del públic, tant del cor com de les mans, segons convingués”. Aquest és el teatre que Lluís Llach imagina a la seva tercera novel·la, un espai on dos germans, el Lluís i la Mireia Ventós, continuaran l’ofici de tramoista del seu pare a finals de la dècada dels anys 20. El noi del Maravillas (Empúries / Destino) no és el Lluís, sinó el Roger, el fill que la Mireia tindrà l’any 1939, després d’haver quedat embarassada d’un soldat senegalès al camp de refugiats d’Argelers, enmig de la desfeta republicana.

“El Roger és un individu que té un do: des de petit sap que la seva veu és especial -explica l’editor Jordi Cornudella-. Es dedicarà a treballar aquest do mentre creix a l’exili, imbuït d’una certa bondat natural, segons com, ingènua”. Quan torni a Barcelona el 1955, el Roger es trobarà amb un món insòlit, el del teatre de varietats. “S’hi farà una nova família i aprendrà a viure amb una desinhibició molt grossa fora dels prejudicis ideològics -recorda Cornudella-. El món al qual pertany el Roger és el dels vells valors republicans. Tot i així, no es farà militant antifranquista”.

Roger Ventós es convertirà en un baríton operístic de fama internacional. “El registre de baríton és el mateix de la veu de Llach -diu l’editor-. Ell va fer vint anys de classes amb professors de cant d’òpera, i per això quan el Roger canta determinades àries de La Passió segons sant Mateu de Bach o del Rèquiem de Fauré són experiències que també ha viscut en primera persona”. El retrat del món de l’espectacle, tot i que no coincideix amb el que va conèixer el cantautor -que va publicar el seu primer disc l’any 1968-, conserva alguns trets comuns. També és parcialment vivencial la descripció de la Barcelona de les dècades dels anys 50 i 60. “El món del teatre de varietats del Paral·lel d’aquells anys conserva la tradició que havia començat a principis del segle XX i s’havia consolidat a les dècades dels anys 20 i 30 -diu Cornudella-. Després dels anys més durs de la postguerra, l’activitat es va reprendre, encara que fos a través d’una certa nostàlgia. Va ser a finals dels 60 que va entrar en decadència, coincidint amb l’arribada d’una generació d’espectadors nous, els de laGauche Divine, que van assistir a espectacles de varietats no com a usuaris sinó com a testimoniatge d’una vida autèntica adulterada”.

Una promoció impossible

El noi del Maravillas arriba tres anys després de Les dones de la Principal (Empúries, 2014) i sis anys més tard del debut de Llach com a escriptor. “Quan ens va arribar el llibre a través de l’editor Xavier Folch i el vam llegir, la sensació va ser que no es tractava de l’operació d’algú que té presència als mitjans i que presenta una novel·la per oportunisme, sinó que allà hi havia un autor -comenta Cornudella-. A Memòria d’uns ulls pintats, Llach presentava un món, el de la Barcelona obrera i cenetista dels anys 20 i 30, en paral·lel a una història sentimental potent que s’allargava fins als últims espeternecs del franquisme”. L’arc temporal de Les dones de la Principal -de la qual es van vendre 40.000 exemplars i es va traduir a cinc idiomes, entre els quals hi ha el francès i el neerlandès- era més generós: arrencava a finals del segle XIX, amb l’epidèmia de la fil·loxera, i arribava fins a finals de la dècada dels 70. En totes tres novel·les, un dels temes més importants és la defensa de la llibertat en un doble sentit: “A nivell col·lectiu, a través de la participació en moviments d’alliberament, però també a títol individual -explica Cornudella-. A El noi del Maravillas és important no només la descoberta de la pròpia sexualitat sinó també l’exploració de com viure aquesta sexualitat amb llibertat encara que les circumstàncies siguin contràries”.

Llach no farà promoció de la novel·la a causa de “la situació política actual”. En l’únic acte previst -i exclusivament per a la premsa- es va poder veure dimarts un vídeo gravat al juliol en què el músic i escriptor evocava la Barcelona que va conèixer a la dècada dels 60, quan venia “a fer malifetes amb els amics”. “Encara que el Roger triomfi internacionalment des de París -recorda Llach-, els anys que més el condicionen són els d’adolescència, els que va passar al Maravillas”. La novel·la té gairebé 500 pàgines i tanca una trilogia en què Llach ha aprofundit en els alts i baixos de la societat catalana del segle XX. A partir d’ara es proposa emprendre un nou camí narratiu, sempre que el context social i polític li permetin seguir escrivint.