'La flor': La pulsió serial del cinema elevada a l'excel·lència en una obra única

BarcelonaDirecció i guió: Mariano Llinás. 808 min. Argentina (2018). Amb Elisa Carricajo, Valeria Correa i Pilar Gamboa. Disponible a Filmin.

Fins ara La flor només es podia veure en sales, però el context actual ha propiciat que Mariano Llinás n'acceptés l'emissió puntual en streaming. Perquè La flor està concebuda com una experiència singular des de la seva durada, més de 13 hores, fins a les seves formes de visionat passant per un procés de creació en què el grup d'actrius protagonistes, Piel de Lava, comparteixen autoria amb el cineasta.

L'argentí trasllada a la forma cinematogràfica l'addicció a l'art de narrar i que et narrin històries ja present en el seu film anterior, Historias extraordinarias. Llinás retroba a través del serial (homenatjat també des d'alguns dels seus temes inversemblants, com les històries exòtiques d'espies) i no pas en les actuals sèries televisives la pràctica d'un relat de flux inacabable. Ho accentua amb una tradició literària pròpia, de Borges a Cortázar, que ha sabut conjuntar sempre experimentació i plaer en la narrativa. I ho porta a terme des dels supòsits artístics del col·lectiu El Pampero Cine, que no es dobleguen als condicionants de producció del cinema comercial i institucional.

Amb una estructura en forma de flor de trames que s'entrellacen, varien i s'acaben o no, al film hi caben mòmies maleïdes, un meravellós episodi musical en què un parella de cantants s'enamora i se separa a través dels versos i les rèpliques de diferents melodies (Pimpinela en estat sublim), espies que recorren un París que evoca les pintures de Manet, l'actualització fil per randa d'Une partie de campagne de Jean Renoir, escenaris propis de la Guerra Freda o d'una aventura de Tintín, o la reflexió sobre el planisferi celeste d'un home segrestat... La flor no és una pel·lícula perfecta, ni li cal. És una cosa millor: la creença en un cinema que desborda els límits que se li imposen per explicar-nos unes històries que voldríem que no s'acabessin mai.