Juliane Heinemann honra la memòria dels exilis a Vic

VicCal celebrar que Juliane Heinemann fos la protagonista del concert inaugural de la 31a edició del Mercat de Música Viva de Vic a L’Atlàntida. Per diverses raons, i totes igual d’importants. D’una banda, per la vàlua artística de L’últim camí de Walter Benjamin, un projecte amb el qual Heinemann va guanyar el premi Puig-Porret l’any passat. L’artista berlinesa, instal·lada des de fa quinze anys a Barcelona, desplega un pop de textures electròniques i naturalesa exploradora, però prioritzant la comunicació emocional i aconseguint que sigui més rellevant el què que el com. És a dir, de virtuosismes formals, els justos.

També és important el fons ètic i polític d’un espectacle que s’endinsa en l’últim dia de la vida del filòsof alemany Walter Benjamin, des que el 25 de setembre del 1940 va començar a travessar clandestinament els Pirineus fugint del nazis fins que la desesperació el va dur a prendre una dosi letal de morfina en un hotel de Portbou. Heinemann, i això és significatiu, ho explica amb una poètica musical que evita les obvietats i admetent que el més difícil no és honrar la memòria de Benjamin, sinó la de totes les víctimes anònimes. De fet, tanca l’espectacle amb una cita del filòsof projectada en una gran pantalla: “És tasca més àrdua honrar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres”. La humilitat honra Heinemann.

La tercera raó té a veure amb el material líric. Heinemann explica l’exili frustrat de Benjamin mitjançant els exilis d’altres poetes. Remenant fragments de poemes de Màrius Torres, Rafael Alberti i Rainer Maria Rilke, entre d’altres, imagina els estats d’ànims d’aquell filòsof que, caminant entre Banyuls i Portbou, havia de combatre una inquietud existencial en el sentit més literal. S’hi jugava la vida.

Un quintet de luxe

La quarta raó és un acte de justícia. Heinemann ha desenvolupat L’últim camí de Walter Benjamin amb quatre músics que, com ella mateixa, formen part d’una generació forjada en l’escena jazzística més inquieta de Barcelona, i no només de la jazzística: el bateria Oriol Roca, el contrabaixista Marko Lohikari, el guitarrista Jordi Matas i el saxofonista Marcel·lí Bayer. A més, tots quatre han acceptat el desafiament de Heinemann, que els ha desposseït dels instruments. Tret de Roca, que manté alguns elements de la bateria, la resta han de treballar bàsicament amb sons processats. Aquest quintet dibuixa un mapa sonor sintètic, amb capes de so que ballen sense estridències. També l’encerta Heinemann amb la dinàmica del concert. Tot i el misteri dominant, no cau mai en el dramatisme. No ha triat el melodrama ni l’èpica tràgica, sinó una cosa més subtil. El viatge comença sense solemnitat, i de fet la cançó inspirada en Caminante, no hay camino, de Machado, és d’un dream pop ben lluminós. Tanmateix, en comptes d’esperança transmet inquietud. I quan el desenllaç és inevitable, la decisió musical també és molt sensible: després de cantar un fragment de No sents, cor meu, de Màrius Torres, la cançó acaba amb la bateria marcant els últims batecs de Benjamin alhora amb fermesa i delicadesa, una solució gens òbvia. Tot el concert és ple de detalls com aquests, que demostren el sentit i la sensibilitat de Heinemann.

Encara hi ha una cinquena raó per celebrar el concert inaugural: l’artista visual Samuel Navarrete. Les imatges filmades seguint el camí de Benjamin porten el paisatge cap a una abstracció que tanmateix no amaga l’origen figuratiu. Això ja funciona prou bé, però el salt expressiu el fa jugant amb la projecció de les imatges en dues pantalles. Una és la que hi ha al fons de l’escenari i l’altra és un teló transparent davant dels músics. Hi ha moments en què aquest joc aconsegueix la il·lusió de veure el grup dins d’una realitat immersiva tridimensional.

L’element visual també serà rellevant en l’espectacle Constel·lacions, de Núria Andorrà, el projecte que ahir va guanyar el premi Puig-Porret 2019, dotat amb 10.000 euros. Es tracta d’una proposta que “combina música, visuals i circ” i que s’estrenarà a Vic l’any que ve.