Julian Barnes: "Cada dia desconfio més de la memòria"

BARCELONA."Quants cops expliquem la història de la nostra vida? Quants cops l'adaptem, l'embellim, hi introduïm talls astuts?" Julian Barnes, un dels grans autors moderns de les lletres angleses, subscriu les preguntes que es fa el protagonista i narrador d'El sentit d'un final (Angle Editorial / Anagrama), la novel·la guardonada amb el Man Booker del 2011. "La nostra vida no és nostra, és la història que ens expliquem a nosaltres mateixos de la nostra vida", assenyala Barnes.

En la novel·la que el britànic va presentar ahir a la Pedrera, un home madur recorda la seva vida amb raonable satisfacció; segur de les decisions que ha pres, dels problemes que ha evitat. Un dia, un esdeveniment inesperat capgira el seu món i posa a prova els seus propis records. "Cada dia desconfio més de la memòria", confessa Barnes. Aquesta desconfiança prové de l'escriptura de Res a témer (2008), incursió de l'autor en el terreny memorialista en què ocupa un paper destacat el seu germà filòsof, Jonathan Barnes, expert en els presocràtics i en Aristòtil. "Vam tenir una gran discussió sobre la memòria. Ell creu que, en general, els records són falsos; jo no hi estava d'acord. Però escrivint El sentit d'un final m'he passat al seu bàndol. Així que ara cap dels dos creu en la memòria: si algun dia escrivim la biografia de la família, no sé com ho farem", explica.

En paral·lel a la relectura del fracàs de la primera relació amorosa, un punt clau de la biografia del narrador de la novel·la, el personatge descobreix que és responsable d'actes que no coneixia. "Creiem que sabem quins són els nostres fracassos, èxits i errors -diu Barnes-. Però de vegades no comprenem les conseqüències dels nostres actes ni l'abast de la nostra responsabilitat fins molt després, quan ja no hi ha res a fer".

L'humor de les coses serioses

Tot i la seriositat dels temes, Barnes considera que El sentit d'un final és un llibre divertit. Amb un somriure elegant, afirma, "com a bon anglès", que sempre ha pensat que "l'humor és una de les millors maneres de parlar de coses serioses". I amb humor recorda la crítica que descrivia la seva novel·la El lloro de Flaubert (1984) com "una resposta subtil a Derrida". "Què es pensen, els crítics, que un dia ens llevem i diem «Ara escriuré un llibre en resposta a Derrida»? La ficció necessita plantar les arrels en la vida". En aquest sentit, Barnes confessa que la mort d'un personatge clau de la novel·la està inspirada en la d'un dels seus amics de l'escola. "Va anar a estudiar a Cambridge i ens vam perdre la pista. Però sovint m'imaginava com li anirien les coses. Fa uns anys vaig trobar-me amb un amic comú i vaig descobrir que s'havia suïcidat feia 25 anys! I durant tot aquest temps, jo li havia construït una vida imaginària", recorda.

La mort és un tema que interessa molt a Barnes com a escriptor ("Com a ésser humà, no tant"). "No es parla prou de la mort. S'ha convertit en una mena de fracàs mític, i no en una part inevitable del contracte al qual ens vinculem en néixer", diu.

El sentit d'un final retrata una Anglaterra dels anys 60 lluny de la imatge idealitzada de la revolució sexual, a l'estil d'autors com Ian McEwan i Martin Amis. "Durant els 60 només un petit percentatge de gent va experimentar allò de sexe, drogues i rock'n'roll. La majoria no va viure els anys 60 fins que van arribar els 70. De fet, la gent normal va viure els 60 com si fossin els 50, una circumstància que, per a una novel·la, és molt interessant", explica Barnes.