Joana Biarnés: la redescoberta d’una pionera

Barcelona“Com a periodista, sempre vols trobar una història com aquesta”, assegura Jordi Rovira. I aquesta història és la redescoberta de la primera fotoperiodista de l’Estat, Joana Biarnés (Terrassa, 1935), una professional amb 30 anys d’intensa trajectòria -del 1955 fins al 1985- i autora d’una obra extraordinària i pràcticament desconeguda. Jordi Rovira i Òscar Moreno han reconstruït la seva biografia al documental Joana Biarnés. Una entre tots, que aquesta setmana s’estrena als cinemes i al maig arribarà a TV3 i La 2. Segur que serà una de les millors eines per aconseguir treure del calaix de la història la interessant figura de Biarnés.

Amb 80 anys, Biarnés manté el caràcter resolutiu i afable, l’humor i la passió per la seva professió que la van fer destacar ben aviat en un món d’homes. No va ser fàcil. Encara recorda els improperis que li van llançar els espectadors d’un partit de futbol quan va anar a cobrir-lo. “Em vaig posar al costat de la porteria. El públic xiulava. Em deien de tot: «A fregar plats!» Vaig aguantar”, recorda. Van obligar-la a mostrar l’acreditació, i es va poder quedar. “Jo sempre vaig voler invadir el seu terreny”, defensa.

Era una nena “rebel, imaginativa i despistada” de família humil. Va arribar a la fotografia de joveneta i més aviat amb desgana, només per fer feliç el pare, un aficionat que feia de corresponsal del Mundo Deportivo els caps de setmana al Vallès. Gairebé es podria dir que van ser els “dubtes i obstacles” els que la van convèncer de dedicar-s’hi. “Pensava: per què no puc fer la feina que fa un fotògraf?, ¿haig de donar el braç a tòrcer? Doncs no. Em sortia la tossuderia de la mare”, diu.

Experiències xocants

Veient el seu talent -amb 17 anys es va atrevir a documentar una expedició d’espeleòlegs en un avenc de Sant Llorenç del Munt-, el pare li va proposar que s’apuntés a l’Escola de Periodisme de Barcelona per tenir un títol: “T’hauràs de defensar tu sola, jo no hi seré sempre”, li va dir. El primer exercici que li van posar va ser retratar un escorxador, sabent que era aprensiva a la sang. Es va sobreposar al fàstic i les pudors. El professor la va felicitar pel resultat, va vendre el reportatge a una editorial i va vaticinar: “Vostè serà una gran reportera”.

Ho va demostrar durant les riuades del Vallès, el 1962, on moririen 700 persones. Van sortir de casa, ella i el pare, tan bon punt despuntava el dia i van repartir-se Terrassa. “Em queien les llàgrimes. Hi havia famílies desaparegudes, nens que havien quedat sols... Va ser el més dur de la meva vida. Vaig pensar: ara ja pots aguantar moltes coses”, diu al film. Les imatges de destrucció parlen per si soles.

I va arribar el gran cop de sort que li va canviar el destí. El pare l’havia enviat a cobrir un campionat de motos a Madrid i, a l’aeroport, un home li va demanar “si era maniquí”: “No. Sóc fotògraf”, va respondre ella -Biarnés sempre ho diu en masculí-. Era el relacions públiques del diari 'Pueblo', que li va encarregar retratar un concurs a Barcelona, 'La Cenicienta', en què la guanyadora ballava amb el príncep Alfons de Borbó. Ella va aconseguir captar el moment en què li queia la sabata a la guanyadora. La van fitxar immediatament. Seria la primera dona del diari.

Madrid, els grisos i l’alta societat

No va dubtar ni un segon a marxar, malgrat que d’entrada només li pagaven per foto publicada: a Barcelona li havien tancat totes les portes de diaris i revistes pel fet de ser dona. A Madrid, el 1963, no va trobar “hostilitat però sí emprenyament”. Al Congrés de Diputats fins i tot els grisos se li encaraven, sorpresos que allà hi hagués una dona treballant.

A 'Pueblo' (1963-1973) es va especialitzar en temes de societat. El diari era propietat dels sindicats verticals del règim però, fora de la política, hi havia escletxes per treballar amb certa llibertat. Les anècdotes se succeeixen. Biarnés té una memòria prodigiosa: va aconseguir pujar a l’avió dels Beatles i colar-se a la seva suite a Barcelona el 1965, en un reportatge exclusiu que no li van pagar però que li va valdre un contracte fix; va escollir amb Massiel el vestit per a Eurovisió; va fer la foto del passaport a Raquel Welch; va retratar Audrey Hepburn, Roman Polanski, la família reial, Rudolf Nureyev, la duquessa d’Alba, Truman Capote, Sara Montiel, Lola Flores i un llarg etcètera. “Salvador Dalí sempre tenia una exclusiva per a mi i, si no, se la inventava”, recorda. Es va convertir en la fotògraf oficial de Raphael. Els viatges constants amb el cantant van fer que el 1975 deixés la premsa i fundés la seva pròpia agència, SincroPress.

“A mi sempre m’ha agradat el carrer, la notícia. Sortia moltíssim. Fins i tot quan feia foto de moda, treia les maniquins al carrer. M’interessa l’exterior, el que hi passa i com a decorat”, diu, quan se li demana que esculli un gènere. Va fer reportatge social, esports, portades de discos, foto fixa al cinema, publicitat... “La seva fotografia de moda és molt moderna. S’inspira en les revistes internacionals. Aporta una mirada femenina que faltava”, diuen Òscar Moreno i Jordi Rovira.

Ella admet que buscava un enfocament personal: “Volia que les meves fotos fossin diferents, que tinguessin un valor afegit que els homes d’aquella època no captaven”. També reconeix que, per fi, el seu caràcter obert i el fet de ser una dona la van afavorir en els retrats de societat: aconseguia una proximitat i una espontaneïtat poc habituals. “Utilitzava la feminitat, gairebé l’imposava. No anava disfressada masculina enlloc. I tenia els meus trucs: podia dur grans bolsos amb les càmeres o podia entrar de senyoreta pija i després fer sortir la reportera”, explica.

Va fer poca fotografia política de la Transició -no era la seva secció-, però sí que va publicar reportatges compromesos, com la denúncia de maltractaments en un internat madrileny a finals dels 60. Va retratar un nen que tenia la mà marcada a la cara i el timpà rebentat. El títol del reportatge era la resposta que va donar el responsable: “Al fin y al cabo son hijos de soltera ”. Les amenaces no es van fer esperar, fins i tot la trucada de Franco, i va desaparèixer una setmana per evitar mals majors. Anys després antics alumnes van explicar que allò havia canviat la manera com els tractaven.

Fugir per no voler ser paparazzi

Però la política no va acabar amb la seva carrera, sinó la tendència cada vegada més groga dels mitjans. Va haver-hi dos moments clau: quan li tomben un reportatge d’un supervivent de càncer i li diuen que el que ven és la família Flores vestits de Reis Mags i quan una famosa li proposa un muntatge per fingir i desmentir el seu embaràs. Joana Biarnés no es va voler convertir en paparazzi. El 1985 va abandonar la professió i va marxar a Eivissa amb el seu marit, una illa on havia anat feia 10 anys a cobrir l’arribada dels hippies. Va obrir un restaurant, Cana Joana, on aplicava la creativitat i l’enquadrament als plats.

Mai va mirar enrere, ni va envejar els seus companys homes, avui més coneguts. “Mai vaig pensar que la meva feina tingués valor, perquè no era fotografia artística. Només pretenia fer la feina ben feta”, diu Biarnés. Arran del seu tardà però efusiu reconeixement -va ser Creu de Sant Jordi el 2014- ha tornat a agafar la càmera. “Em sento estimada i sento que no se n’ha anat de les venes la passió per la fotografia”.