Joan Magrané, el compositor nominat als Grammy amb Rosalía i Bad Bunny

BarcelonaEl compositor Joan Magrané (Reus, 1988) es va assabentar de la seva nominació als premis Grammy Llatins, els principals de la indústria musical, mentre assistia als assajos d'Obreda, la seva última peça, un encàrrec de l'Orquesta y Coro Nacional de España que s'estrena aquest cap de setmana a Madrid sota la batuta del director David Afkham. "No m'ho esperava. Suposo que la discogràfica va presentar la candidatura", confessa, encara mig atordit per aquest reconeixement, que l'ha situat als titulars al costat d'estrelles internacionals com les dues cantants del Baix Llobregat Rosalía i Aitana, el porto-riqueny Bad Bunny i el colombià J. Balvin. "És surrealista", diu. Tampoc sap si caldrà que vagi a la gala de la gran nit de la música llatina, que se celebra el 19 de novembre.

"La clàssica és una música que t'exposa molt menys. Esclar que ho fas per fer concerts i comunicar-te amb el públic, però sempre és més reduït", explica. I, en realitat, ja li va bé. Se sent còmode en el format de cambra, amb "la música més íntima, a la mesura humana", tot i que ara li estiguin arribant encàrrecs més grans, simfònics, que li requeriran més temps de creació. La nominació als Grammy és per Dues peces per a piano, un encàrrec de la pianista Noelia Rodiles per al disc The butterfly effect.

Precoç i autodidacte

Magrané es va començar a interessar per la música de ben petit. "La primera cosa que em mou és picar", afirma. No ve d'una família melòmana, però a casa els Reis li havien deixat una bateria. Després va venir el piano. Recorda que sempre ha escoltat música clàssica i sempre n'ha escrit, ja de manera autodidacta. Va estudiar a l'escola municipal de la Selva del Camp i va tocar a la banda del poble, després va passar pel Conservatori de Vila-seca amb el professor Ramon Humet i va acabar estudiant composició a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc), on va aprendre amb Agustí Charles. D'allà va passar a la Kunst Universität de Graz i al Conservatoire National Supérieur de Musique et de Danse de París, ciutat amb la qual manté un vincle estret.

Encara és molt jove però ja és més que una promesa; és una realitat de la clàssica contemporània. Ha rebut el premi de composició Reina Sofia, ha sigut resident a La Pedrera i al Palau de la Música, ha estrenat una òpera de cambra adaptant Tirant lo Blanc al Festival de Peralada i al Gran Teatre del Liceu (just abans del confinament) i ara és autor resident al Centro Nacional de Difusión Musical de Madrid: "Tot ha sigut natural i ha vingut rodat. He trobat bons professors i companys que són grans músics, aquí i a París".

Magrané escolta per gust i per inspiració polifonia renaixentista, de Josquin Desprez i Orlando di Lasso a Monteverdi. "M'agrada aquesta idea teatral, però molt lliure, com era al pre-Barroc", explica. A l'hora de crear, els seus referents van molt més enllà de la música: d'Ausiàs March a Miquel Barceló, de Dürer a Francesc Garriga. "No sé encarar la composició des d'una cosa més estuctural. No em diverteix tant. Si parteixo d'una cosa que és més lluny, em porta a llocs on no hauria anat mai", diu. Obreda, per exemple, beu de Desprez i Perejaume, "de la idea d'un bosc de gestos musicals".

"Em sento molt a prop de Schubert, no només musicalment, sinó també per la idea que es tracta d'enriquir-nos humanament. Què millor que fer música des de l'amistat i la confiança", exposa, i això és el que va passar amb Noelia Rodiles: "No entenc l'art creatiu com una altra cosa que comunicar o compartir alguna cosa, amb els músics i el públic".

No escolta música pop, ni tan sols ha sentit Rosalía. "No ho conec. Ho sento, perquè sona per tot arreu. Sí que sé que darrere Rosalía hi ha una qualitat musical i una autenticitat que poca gent té en la música popular", opina. A Magrané ens l'hem d'imaginar passejant per la Selva del Camp, observant i recol·lectant idees per a les seves composicions, anotant-les en una llibreta. "Soc bastant peripatètic", afirma. L'ocasió per tornar a escoltar la seva música en directe serà ben aviat: l'1 de novembre estrena al Liceu un dels sis monodrames per a soprano i violí del projecte Sis Solos Soles.