El Museu Picasso torna a la llum l'erotisme surrealista i hipnòtic de la dona-gramòfon

BarcelonaL'artista canari Óscar Domínguez (1906-1957) va ser el centre de l'Exposició Internacional del Surrealisme de 1938 amb Jamais [Mai], un gramòfon intervingut amb fragments d'un maniquí femení. Aquella exposició va ser una "cova d'Alí Babà plena d'humor negre", com diu Emmanuel Guigon, el director del Museu Picasso, on Jamais torna a veure la llum després d'estar desaparegut durant dècades. Guigon, que també és el comissari de la mostra, explica, per fer-se una idea de com d'"espectacular" va ser aquella exposició de 1938, que avui no es podria fer perquè al sostre hi havia penjats 1.000 sacs de carbó, una idea de Marcel Duchamp, i també hi havia el taxi plujós de Salvador Dalí i un braser encès en uns espais plens a vessar d'objectes.

"Jamais és una obra de funcionament simbòlic i molt eròtica", diu Guigon. L'objecte representa una dona que balla, que entra dins el gramòfon fins a perdre's entre els seus mecanismes. Se li poden veure els peus i una mà que surt i toca el disc, on hi ha els seus pits. Picasso va participar en aquella exposició amb dues pintures, però, tot i així, com explica el mateix Guigon, està considerat com "una figura central" entre els artistes que van fer objectes surrealistes per treballs com els seus assemblatges i d'altres que va fer després de la Segona Guerra Mundial. "Dins la microhistòria de Jamais podem explicar la gran història de l'art i un moment molt important de l'obra de Picasso", subratlla.

La peça central de l'exposició, que porta per títol JAMAIS. Óscar Domínguez. Pablo Picasso, és el mateix objecte, i està acompanyada de nombroses publicacions, filmacions i fotografies de l'Exposició Internacional del Surrealisme. Com a mostra de l'estima que Picasso va tenir per Domínguez hi ha un retrat fins ara inèdit del malagueny imitant el seu amic. Guigon havia llegit en un llibre del crític canari Eduardo Westerdahl que Óscar Domínguez li havia regalat Jamais a Picasso, i va trobar una prova que l'artista malagueny tenia la peça en unes fotografies de Nick de Morgoli d'una col·lecció privada preses al taller del carrer dels Grands-Agustins on Picasso va pintar el Guernica: en una d'elles se'l pot veure mirant el gramòfon amb fascinació i en una altra es veu la peça a terra entre altres objectes i materials. Després Guigon va seguir fent recerca i es va posar en contacte amb els hereus de Picasso i va tenir sort: la filla de Jacqueline Roque, Catherine Hutin, va trobar Jamais en un magatzem. "Estic molt orgullós i molt feliç que aquest descobriment s'hagi fet al Museu Picasso", exclama el director. A més de la "resurrecció" de Jamais, com diu el comissari científic de la mostra, l'escriptor Georges Sebbag, l'exposició evoca la figura de la ballarina surrealista Hélène Vanel i l'actuació que va fer dins l'Exposició Internacional del Surrealisme.

Les dificultats de restaurar un gramòfon surrealista

Jamais va aparèixer "molt deteriorat", diu la cap de restauració i conservació preventiva del museu, Reyes Jiménez. Primer se'n va fer una neteja superficial i a continuació es va consolidar la capa pictòrica i es van reparar les parts malmeses del guix que recobreix el gramòfon. "És un assemblatge de materials diferents sobre el gramòfon, i cada material té la seva pròpia vida", explica Jiménez sobre les dificultats de restaurar l'obra. "La unió entre ferro colat, placa metàl·lica i guix és força incompatible", subratlla.

També s'ha restaurat el motor de l'obra i tot el mecanisme, perquè Jamais no es pot concebre sense el moviment. Se'n va fer càrrec el restaurador del Museu Reina Sofia especialitzat en art cinètic Humberto Durán. "Pensem que és el motor d'una màquina de cosir, però és una conjectura", diu Jiménez. Però, paradoxalment, el moviment del plat és incompatible amb la conservació: "La vibració constant tornaria a fracturar la peça". L'exposició de Jamais estava prevista per al març, però es va haver de posposar pel confinament i ara estarà oberta fins al 8 de novembre.