A Herralde no li fa el pes la Biblioteca de Catalunya

BarcelonaAmb la notícia recent que l’arxiu de la revista Ajoblanco se’n va a parar a Santander, que se suma a tantes altres sobre llegats que es dispersen i acaben en llocs insospitats (com ara el del filòsof Arnau Puig a la revista Bonart ), la presentació pública del llibre Un día en la vida de un editor, de Jorge Herralde, precedit pel títol 50 anys d’arxiu Herralde, aixecava ahir certes expectatives per veure si anunciaria alguna cosa sobre el destí d’aquest llegat editorial, un dels més importants per a la història cultural del país. El tema va arribar, val a dir-ho, cap al final d’una sessió farcida d’anècdotes i rialles davant d’una sala, a la llibreria Laie, amb molta gent que es va quedar dreta.

Sobre el futur del seu arxiu, però, no va acabar de dir on s’acabarà conservant, però va deixar clar que la Biblioteca de Catalunya, que fins ara s’havia plantejat, no li fa el pes: “¿Creus que la Generalitat té gaire interès en uns arxius culturals i literaris? I, si en tingués, ¿té recursos quan té tantes coses per fer?”, va respondre amb aquesta pregunta a la que li havia fet el presentador, el periodista i escriptor Víctor Fernández. Milena Busquets, que també participava en la taula, va deixar anar: “És un miracle que la Biblioteca de Catalunya comprés els arxius de la meva mare [l’editora Esther Tusquets]”. Però Herralde va deixar clar que no és un tema econòmic: “Simplement volem que vagin a un lloc que s’assembli com menys millor a un cementiri”. Pim! “Diuen que faran una exposició, però ¿algú s’ha assabentat de les que han fet fins ara sobre llegats literaris?” Pam!

El crític literari Jordi Amat, un altre dels participants en l’acte, va fer una reflexió encertada: “Si el ministeri de Cultura creu que és important potenciar la capitalitat editorial de Barcelona, que els fons que compri els porti a Barcelona; una altra cosa és si les nostres institucions estan preparades per fer un bon tractament dels fons que adquireixen”. Herralde va considerar que la Generalitat ha de ser “capdavantera amb els recursos” i també en la gestió i difusió dels llegats que conserva. De moment, però, va dir que s’està treballant en la catalogació i que en dos anys prendran alguna decisió. Desfullar la margarida?

Cartes personals i a escriptors

Cartes a Josep Ramon Llobera, Romà Gubern, Joaquim Jordà i Carmen Martín Gaite -“li encantava escriure i fer dibuixets”, somreia Herralde-, són alguns dels tresors d’un arxiu que ja s’endevina sucós. “N’hi ha amb autors amb els quals mantenien una relació estreta d’amistat”, va assenyalar Lali Gubern, a primera fila. La dona de l’editor va protagonitzar una de les anècdotes de la vetllada quan Milena Busquets va evocar la fascinació que li provocava la parella Lali-Herralde quan de petita els veia desfilar per casa: “Era la més glamurosa, i la Lali un dia es va posar a ballar amb el hula-hoop. Un altre anava amb unes botes altes plenes de diners... Al seu costat Gil de Biedma era un conyàs!”

Són 50 anys d’Anagrama, quatre mil llibres publicats i el títol de “millor editor d’Espanya i Europa” (Busquets dixit ). Herralde va evocar la seva decisió de ser editor inspirat per Sartre, o la publicació sonada el 1974 de Cuatro tesis filosóficas, de Mao Tse-tung. I quan una senyora del públic li va preguntar: “Hi ha molta gent que sap escriure, però, què s’ha de fer per publicar?”, va bramar: “Què vaaaa! Molt poca gent sap escriure... bé!”