La Fura dels Baus, 40 anys fent la revolució

BarcelonaLa Fura dels Baus és sinònim de risc. La companyia va néixer el 1979 a Moià fent teatre de carrer amb un carro i un ase, i des d’aleshores ha experimentat una trajectòria esplendorosa que l’ha propulsat fins a la primera línia de referència de les arts escèniques gràcies al seu llenguatge trencador i innovador. Amb agendes farcides d’actuacions arreu del món, als directors fureros els queden lluny aquells primers temps actuant per quatre monedes als carrers de Barcelona. Durant els últims 40 anys, La Fura dels Baus ha viscut una metamorfosi constant, perquè aquest és precisament el motor que alimenta la companyia: tensar els límits a escena per evitar caure en l’acomodament i la repetició.

Formada actualment per sis dels seus membres fundadors -Miki Espuma, Pep Gatell, Jürgen Müller, Àlex Ollé, Carlus Padrissa i Pera Tantiñá-, La Fura dels Baus compleix 40 anys al peu de canó. Per celebrar-ho, Mercè Saumell, doctora en història de l’art i professora de l’Institut del Teatre, publica La Fura dels Baus en quarantena (Angle), en què repassa la història de la companyia, les seves creacions i l’evolució que ha seguit fins avui.

Tot pot ser un escenari

La Fura ha actuat a escorxadors, presons, fàbriques i hospitals

La irrupció de La Fura dels Baus no es pot entendre sense el context en què va sorgir. La mort de Franco va enganxar els fureros en plena adolescència -tenien entre 14 i 16 anys- i el postfranquisme va impactar de ple en els inicis de la companyia. “Érem nois que veníem d’ocupar el carrer i que fèiem teatre per guanyar la llibertat. Tot el que vam aprendre ho vam subvertir”, explica Padrissa. La Fura va fer les primeres passes al carrer, on buscaven espais insòlits per a les seves creacions. Padrissa recorda que van actuar a sota d’un pas a nivell a Sitges, i aquella funció, que va ser el germen d’Accions, “va servir perquè molta gent veiés el potencial de La Fura”. A Accions (1984), la destrucció d’un cotxe a cops de destral en directe es va convertir en emblema de l’espectacle i en “la imatge de tota una generació que volia trencar amb el passat i connectar amb Europa”, assenyala Saumell.

La relació amb l’espai ha estat un element clau per a les creacions de La Fura i per a la construcció del que més endavant batejarien com a llenguatge furer. “Veníem de fer cercaviles, on tens el públic a 360 graus, i vam decidir traslladar això als escenaris”, diu Padrissa. I no només als escenaris. La Fura ha actuat a tota mena d’espais, des d’edificis en construcció i naus abandonades fins a presons, hospitals i escorxadors. La sensació, per part dels espectadors, que a un espectacle de La Fura hi pot passar qualsevol cosa confegeix gran part de la singularitat de la companyia. “Als seus espectacles hi havia més risc que a una obra tradicional a la italiana, però tot estava molt mesurat, calculant sempre les reaccions del públic -apunta Saumell-. Jugaven amb les pors i la sorpresa extrema dels espectadors, i això els feia molt especials, perquè eren els únics que ho feien en aquella època”.

La riquesa de col·laborar

Lita Cabellut, Rosalía i Jaume Plensa han treballat amb La Fura

Amb els anys la companyia va anar donant forma a una estètica i una metodologia de treball que es convertiria en el seu vaixell insígnia. La van forjar a partir de la intuïció i guiant-se per la suma de diversos elements. “S’han alimentat molt dels components extrateatrals. La seva tradició no és tant el teatre de text sinó el rock, el cinema, el còmic i totes les disciplines que transcendeixen el teatre”, diu Saumell.

La companyia no té cap mena de reticència a l’hora de sumar col·laboracions, al contrari. La llista d’artistes que han treballat amb La Fura durant tots aquests anys és llarguíssima i abraça una àmplia varietat de disciplines. Són, a més, noms de primer nivell com l’escultor Jaume Plensa, la pintora Lita Cabellut, l’artista visual Frank Aleu i, fins i tot, la cantant Rosalía. Per a Ollé, aquest és un dels factors que defineix l’essència de la companyia. “És difícil trobar un creador que hagi treballat amb tants llenguatges diferents. Ser conscient de la riquesa que t’aporten aquestes col·laboracions és importantíssim per no caure en l’endogàmia”, diu el director.

L’home i la màquina

La Fura ha estat pionera a l’hora d’incloure la tecnologia a escena

La màxima d’experimentar i d’arriscar és, en termes de forma, el fil conductor que relliga tota la trajectòria de La Fura. En aquest sentit, la relació amb la tecnologia hi ha tingut -i encara hi té- un paper fonamental. Als primers espectacles, la companyia va posar el focus en la relació entre els homes i les màquines amb peces com Noun (1990) i MTM (1994). “Van adoptar l’estètica de les avantguardes i van connectar amb l’imaginari de la ciència-ficció i el món catastrofista, molt present en aquella època”, apunta Saumell. Aquell interès va derivar en la incorporació de les noves tecnologies a escena, en la qual van ser pioners. Les projeccions i la virtualitat han acompanyat des d’aleshores els espectacles de La Fura, que segueix atenta a cada novetat tecnològica per incorporar-la a les seves creacions. “L’art, la tecnologia i la ciència cada vegada estan més a prop, i això obre moltes possibilitats”, diu Ollé, que preveu que en pocs anys es puguin desenvolupar “muntatges immersius al·lucinants en què cada espectador és dins una pel·lícula com un personatge més”.

Mantenir viu l’ADN furer

La companyia ha portat el risc a l’òpera, on és un referent al món

La cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics del 1992 va ser per a La Fura un trampolí cap a l’escena internacional. Després del macroespectacle Mediterrani, mar olímpic, es van endinsar en l’òpera, un terreny on han capgirat els convencionalismes i la tradició tal com van fer primer amb el teatre. A l’òpera La Fura ha fet produccions a l’aire lliure com Madama Butterfly (2014), ha submergit cantants en tancs d’aigua a Das Rheingold (2007) i ha col·locat astronautes a l’escenari amb Terra Nova (2016). Saumell destaca que el salt a l’òpera va ser “molt natural” per a La Fura i que hi encaixen a la perfecció perquè “avui és el gran laboratori escènic”. La seva arribada al gènere ha acabat amb el prejudici que a l’òpera regna la rigidesa i la tradició i els ha portat a estrenar als principals teatres de tot el món, des de la Scala de Milà fins a l’Òpera de Sydney. I a més Ollé és assessor del director artístic del Liceu, Víctor García de Gomar.

Últimament cada director ha buscat més el seu propi camí, però sense desenganxar-se del caràcter indòmit de la companyia. “Cadascú s’ha anat fent el seu grup, però tots tenim l’ADN de La Fura a dins, que és aquesta tendència sempre cap al risc com un animal indomable”, defineix Padrissa. El secret per la pervivència és, diuen, mantenir viva la convicció que sempre hi ha límits per trencar. “El món de l’art és inabastable, i alhora està tot fet. Però a nosaltres ja no ens fa por res”, diu Ollé. El dia que La Fura no arrisqui, haurà mort.