Enganxar-se al decadentisme català

BarcelonaUna de les definicions més precises del decadentisme la va fer el poeta i assagista Paul Valéry quan va assegurar que era “una literatura esplendorosa per a un temps ruïnós”. A partir de la publicació de la novel·la À rebours ( A repèl ), de Joris-Karl Huysmans l’any 1884, un seguit d’autors francesos, entre els quals hi ha Auguste Villiers de l’Isle-Adam, Jules Barbey d’Aurevilly i Octave Mirbeau van crear -o més aviat segregar - textos que eren equiparables a “una substància tòxica, a un agent patològic que havia d’actuar sobre la mentalitat del lector i embrutar-li la visió, excessivament amable, que tenia del seu segle”. Així ho explica l’editor i escriptor Ramon Mas al pròleg de Savis, bojos i difunts (Males Herbes), que reuneix 25 narracions escrites en català entre el 1895 i el 1930.

“En la present antologia he preferit entendre la decadència com una actitud individual més que com un credo”, explica Mas poc després de recordar els orígens francesos d’aquest “territori incert, on els camins i els marges es confonen”, que s’ha anomenat decadentisme i que té, com a trets comuns, la voluntat d’acostar-se “a una realitat desfigurada, grotesca, estranya i sovint soterrada”. Anatole Baju, director d’una de les publicacions emblemàtiques del corrent, Le Décadent, deia que “l’home modern està fastiguejat i la societat està en plena descomposició”. La literatura, en comptes de reflectir que el món era “un lloc agradable dominat pel sentit comú i habitat per persones nobles”, s’havia de fixar en “personatges depravats” que vivien amb la consciència alterada, “ja fos per la neurosi, les obsessions o les drogues”. A les creacions decadentistes hi abunden la “marginació social, les malalties, la violència i l’ocultisme”.

Acostar-se a la irracionalitat

Savis, bojos i difunts és un festival per als bons lectors, estiguin o no familiaritzats amb la producció literària catalana més salvatge de finals del segle XIX i principis del segle XX. El volum reuneix textos de noms avui canònics -o en procés de recuperació editorial- com ara Prudenci Bertrana, Víctor Català, Santiago Rusiñol i Joaquim Ruyra. La part més reveladora de l’antologia està integrada pels textos d’aquells que, sigui perquè van deixar una obra poc abundant o perquè van dedicar-se més a fons a altres gèneres, es poden tornar a llegir després d’anys d’absència a les llibreries, en part reivindicats a Els altres mons de la literatura catalana (Galàxia Gutenberg, 2005), a càrrec de Víctor Martínez-Gil: hi ha els gironins Xavier Montsalvatje i Miquel de Palol Felip, el penedesenc Alfons Maseras, el barceloní Agustí Esclasans i també el que arribaria a ser director del manicomi de Salt, Diego Ruiz, psiquiatre que Prudenci Bertrana ridiculitzaria a la novel·la Jo! Memòries d’un metge filòsof.

En alguns casos els autors flirtegen amb l’humor, com passa a El suïcidi de Jordi Ventura, del valencià Ernest Martínez Ferrando, “sobre la mort triada d’un poeta pagat de si mateix”. “La irracionalitat, tan abundant en aquests contes -diu Mas-, se’ns presenta com un acostament a la nostra naturalesa, alhora que es contraposa a la civilització. Però no es tracta d’una naturalesa ingènua i benigna (aquí no hi ha lloc per a visions idíl·liques del món), sinó d’una animalitat coartada per la raó social, i que, posada en contrast amb la lògica castradora de la moral cristiana, esclata en ràfegues de violència”.

Esperpèntics i excessius

Santiago Rusiñol

L’obra literària del pintor, dramaturg i narrador Santiago Rusiñol (1861-1931) es troba en ple procés de recuperació editorial a través de L’Avenç -que n’ha reeditat novel·les com La niña gorda i El català de la Manxa - i Edicions de 1984 -que el va reivindicar tornant a publicar El poble gris -. El Rusiñol present a Savis, bojos i difunts és el de Fulls de la vida (1898). A Un somni negre, l’escriptor explica la resurrecció d’un mort que pinta “una dona despullada, grassa i malalta”.

Víctor Català

Amb Caires vius, publicat el 1907, Víctor Català (1869-1966) va tancar una trilogia de reculls de contes inaugurada amb Drames rurals. L’autora de l’Escala no tornaria a publicar narracions fins a La mare Balena, volum que Club Editor rellançarà al novembre. Tal com recorda Ramon Mas, el conte inclòs a l’antologia, Sobretaula, és “un inesperat precedent de La grande bouffe, de Marco Ferreri”. Català barreja, amb la plasticitat lingüística habitual, golafreria i libidinositat.

Raimon Casellas

Conegut sobretot per ser autor d’una de les primeres novel·les modernistes catalanes, Els sots feréstecs (1901), el periodista, crític d’art i escriptor Raimon Casellas (1855-1910) va excel·lir també en les narracions breus. La floristeta va aparèixer el 1895 a L’Esquella de la Torratxa i Dia de sentència prové de Les multituds (1906; recuperat per Angle el 2002), conte que mostra una “massa informe i dúctil que desdibuixa l’individu i pren la suma d’inèrcies per sentit comú”.

Prudenci Bertrana

L’esplèndida feina de l’editorial Ela Geminada ha permès que a hores d’ara tota l’obra de Prudenci Bertrana (1867-1941) torni a estar disponible en edicions revisades i, sovint, amb pròlegs o epílegs il·luminadors. Un retrat està inclòs a Crisàlides (1907) i L’expiació d’en Serradell forma part d’ El meu amic Pellini i altres contes (1923). En totes dues peces, que Mas descriu com a “magistrals”, “la tragèdia grega frega l’esperpent amb resultats gairebé humorístics”.