Emma Stone, la nova estrella total de Hollywood

BarcelonaExplica la llegenda que, de ben petita, Emma Stone desitjava convertir-se en una estrella de la comèdia d’esquetxos, però que el seu interès es va reorientar ràpidament cap al teatre musical. Un itinerari somiat que ahir va acabar de complir-se gràcies, justament, a una pel·lícula protagonitzada per somiadors amb ànima d’artistes. Un premi que, més enllà del reconeixement personal, sembla el resultat d’un anhel industrial: la necessitat que té Hollywood de coronar les seves grans figures, encara més si es tracta de joves emperadrius. I cal dir que, en la pell de la Mia de La La Land, Stone ha demostrat tenir fusta d’estrella total.

Els que la seguim amb interès des dels temps de Supersortits o Una conilleta al campus, podem trobar a faltar el refrescant aire d’espontaneïtat dels seus inicis, però el grau d’autocontrol assolit per la Gwen Stacy del reboot de Spider-man resulta simplement aclaparador: el seu rang gestual va de l’elegància harmònica al frenesí més espàstic. I, per si no n’hi hagués prou, la seva veu tremolosa, sempre al límit de l’ensopegada afònica, converteixen la nova diva en una figura terrenal.

Ahir sobre l’escenari del Teatre Dolby de Los Angeles es va poder veure una bona mostra de la brillant evolució de Stone. Engalanada com una estrella del Hollywood clàssic, amb l’experiència d’haver sigut nominada fa dos anys com a actriu de repartiment per Birdman, la jove intèrpret va executar un perfecte discurs d’agraïment, amb les dosis justes d’emoció (inici vacil·lant, respiració entretallada), una modèstia genuïna (“Això és el resultat de la confluència de la sort i l’oportunitat”) i un somriure contagiós. Impossible trobar la frontera entre la naturalitat i la premeditació, de la mateixa manera que, malgrat les distàncies, és possible establir un vincle entre la sarcàstica drogoaddicta en rehabilitació de Birdman i la innocent aspirant a actriu de La La Land. En tots dos casos la moneda s’aguanta miraculosament sobre el cantell, sense caure del costat de l’emotivitat desfermada (de la Gena Rowlands que sobrevolava el món teatral evocat per Iñárritu), però tampoc del de la precisió glacial (de la Catherine Deneuve d’ Els paraigües de Cherbourg que va inspirar Damien Chazelle).

Ryan Gosling, la mitja taronja

Solista brillant, com va demostrar a la comèdia d’adolescents Rumors i mentides o a l’espectacular escena de l’audició de La La Land, Stone és també una notable jugadora d’equip. Va saber encomanar una certa emoció en el seu tàndem amb el sempre cerebral Jesse Eisenberg a Benvinguts a Zombieland, va trobar el seu lloc entre el carismàtic repartiment afroamericà de The help, i va sobreviure a la carrincloneria de Colin Firth ( Màgia a la llum de la lluna ) i l’anarquia de Joaquin Phoenix ( Irrational man ) per poder col·laborar amb Woody Allen.

La seva mitja taronja és Ryan Gosling, un altre actor que sap combinar una aura clàssica i un ímpetu modern. La parella ha coincidit a la comèdia Crazy, stupid, love, a Gangster squad i a La La Land, i Hollywood es frega les mans davant la possibilitat que la seva història d’amor escènica es prolongui fins a l’infinit i més enllà.