'Emily in Paris': la sèrie que la gent adora criticar

'Emily in Paris'

Darren Star per a Netflix. En emissió a Netflix España

Els francesos l'odien. La crítica no li ha sigut favorable. I les xarxes socials van plenes de comentaris sarcàstics sobre els incomptables llocs comuns i les inversemblances irrisòries presents a Emily in Paris, la comèdia romàntica sobre una jove professional del màrqueting nord-americana que es trasllada a la capital francesa. La nova sèrie de Darren Star, el creador de Sexe a Nova York, resulta un triomf en el camp de l'"a ningú no li agrada però tothom se la mira". Tanmateix, si tenim en compte que aquest tipus de comèdies juguen a projectar imaginaris fantasiosos a partir de clixés de tot tipus, el problema de la sèrie no rau en el fet que sigui poc realista sinó que resulta massa autoconscient de la seva naturalesa convencionalment ridícula per erigir-se en un plaer culpable com cal.

En el tercer episodi, Emily in Paris planteja des del títol un debat a priori interessant: ser sexi o sexista. El quid de la qüestió gira al voltant d'un anunci que l'agència on treballa la protagonista roda per a una marca de perfums. L'espot segueix una model que passeja totalment nua entre les mirades d'homes totalment vestits. Amb aquella espontània naturalitat pròpia dels privilegiats, l'Emily fa notar que l'anunci objectivitza el cos de l'actriu. El client considera que, ans al contrari, la proposta és sexi i empodera les dones. A la sèrie, els francesos compleixen amb l'estereotip de seductors perpetus, mentre que Emily es mostra sobretot als primers episodis més pudorosa. Aquest és un dels únics moments en què el xoc cultural s'explicita a partir d'una dialèctica teòrica entre la forma d'entendre la sexualitat dels anglosaxons i la dels francesos. La noia argumenta amb raó que l'anunci es roda per complaure la mirada masculina, mentre que el perfumista recorre a la fal·làcia que el poder femení rau en sentir-se admirada. Però, què passa si apliquem la mateixa disjuntiva, sexi o sexista, a l'Emily i a la sèrie?

L'Emily talla amb el seu xicot just a l'inici i no tarda a enamorar-se del seu veí francès. A mesura que avança la trama, la protagonista es deixa anar una mica en qüestions sexuals (en el vuitè episodi fins i tot trenca amb un tabú, inconscientment, esclar, ups!), però sense perdre de vista el veí en qüestió, com manen les dinàmiques del gènere. El component sexista d'Emily in Paris no es troba ni en la seva vida sexual ni en com la filma la càmera. Com ja passava a Sexe a Nova York, la sèrie exalta una idea del triomf femení lligada a una aparença personal que es forma segons el cànon estètic en el seu nivell premium. L'Emily critica que un anunci de perfums subjugui la dona a la mirada masculina. Però l'atractiu del seu personatge es basa en despertar l'admiració de tots els homes amb què es creua. D'altra banda, l'èxit de la protagonista a París es mesura a través de l'increment exponencial dels seus seguidors a Instagram. A més, la sèrie arrossega inèrcies ja superades a l'hora d'establir els vincles entre personatges femenins a partir de la rivalitat. La seva cap, l'estupenda Philippine Leroy-Beaulieu, encarna el tòpic de la dona gran que posa bastons a les rodes de la treballadora jove i ambiciosa. Per suposat, l'Emily demostra un cop i un altre com n'és d'espavilada davant la seva superior. I a més s'enamora, sense saber-ho, esclar, del xicot d'una de les seves millors amigues a París. L'Emily vol tracte de princeseta sense deixar d'ajustar-se al feminisme mainstream. Mai no arriba a ser prou bitchy perquè adorem odiar-la o odiem adorar-la.