'El hoyo': una inusual al·legoria fantàstica que s’estavella al portar les seves idees a la pantalla

BarcelonaDirecció: Galder Gaztelu-Urrutia. Guió: David Desola i Pedro Rivero. 94 minuts. Espanya (2019). Amb Ivan Massagué, Antonia San Juan, Algis Arlauskas i Zorion Eguileor.

El gran mèrit d’El hoyo és dissenyar una al·legoria prou abstracta per resultar intrigant i, alhora, tan clara que és impossible que no ens hi sentim interpel·lats. Com els protagonistes del film, tots estem ficats en una jerarquia vertical, on els problemes dels qui estan a dalt de tot no tenen gaire a veure amb els de més avall. Un cop han omplert la panxa amb el menjar que hi ha al seu abast, els primers tenen massa temps per pensar, i temptacions d’abocar-se en excés a l’abisme; els segons, en canvi, han de sobreviure amb les sobres dels que van abans… si és que en deixen alguna.

El Festival de Sitges es rendeix a la faula distòpica ‘El hoyo’

I, evidentment, tots podem canviar de nivell en qualsevol moment, sense entendre per què. Ara bé, un cop plantejat l’escenari, què passa? La localització única del film oferia un clar repte de posada en escena, però el debutant Galder Gaztelu-Urrutia fuig d’estudi i prefereix aferrar-se a un guió on tot necessita ser verbalitzat en diàlegs de registre literari que, potser, sonaven bé sobre el paper, però que cauen com plom per la boca dels actors, insegurs de si el seu personatge té carn i ossos o és un mer símbol. Només al final, quan l’antiheroi que encarna Ivan Massagué decideix emprendre una croada justiciera a bastonades sota l’insòlit lema de “la pannacotta és el missatge”, es diria que El hoyo comença a trobar-se a gust jugant amb l’absurd social que ha posat en marxa.