Eduardo Mendoza, el premi Cervantes amb més sentit de l’humor
BarcelonaEduardo Mendoza (Barcelona,1943) va saber que guanyava el premi Cervantes 2016 com si fos un dels personatges -distrets i desvagats- de les seves novel·les. “Caminava per un carrer de Londres i de cop he vist que em trucava un número desconegut -deia ahir a la tarda-. Sort que els carrers londinencs són tranquils i he sentit la trucada. Era el ministre! El primer que he pensat ha sigut: «Mare meva, quin embolic. I a sobre Carmen Balcells, la meva agent i amiga, ja no hi és!»” En una de les seves novel·les, la notícia que li acabava de comunicar el ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, hauria donat lloc a malentesos, persecucions i embolics de tota mena. El món real, però, no es regeix pels codis de la ficció, i la concessió del premi Cervantes, dotat amb 125.000 euros i considerat el premi Nobel dels autors en llengua castellana, només va tenir com a conseqüència la convocatòria d’una roda de premsa d’urgència a Londres, ciutat on viu Mendoza durant gran part de l’any.
“Aquest premi tanca el cicle, és un final de trajecte feliç -va explicar l’escriptor-. Quan vaig debutar amb La verdad sobre el caso Savolta el 1975 vaig guanyar el Premio Nacional de la crítica. En aquells moments jo era totalment desconegut, i em vaig veure catapultat del no res al reconeixement. De cop i volta s’esperaven coses de mi. He passat aquestes últimes quatre dècades intentant que aquelles primeres esperances no quedessin frustrades”. Quan va publicar la seva primera novel·la, Mendoza vivia a Nova York, on feia de traductor per a l’ONU. Tenia 32 anys. La seva següent novel·la va ser El misterio de la cripta embrujada (1979): estava protagonitzada pel detectiu anònim que de moment ha aparegut en quatre novel·les més. Al llibre hi abundava la ironia -eficaç, tendra i puntualment inflamable-, que l’autor ha continuat treballant en gran part de la seva producció literària.
“L’humor és natural i forma part del meu ADN -diu-. De vegades penso que és una manera molt fàcil d’afrontar realitats contra les quals s’ha de lluitar”. Entre els motius per donar el premi a Mendoza el jurat del Cervantes va citar que “posseeix una llengua literària plena de subtileses i ironia, cosa que el gran públic i la crítica sempre han reconegut, a més de la seva extraordinària projecció internacional”. També se li reconeixia ser hereu “de la millor tradició cervantina”.
El bon rotllo de Cervantes
“Cervantes va tenir una gran influència en mi com a persona i com a escriptor -recorda Mendoza-. Vaig fer un curs preuniversitari sobre El Quixot. La història i els personatges em van abduir i em van fer veure que es pot escriure literatura sense perdre el somriure. No cal ser crític, lluitador, combatiu ni marginal. Quan vaig començar tothom volia ser maleït i aconseguien que se’ls maleís. El que em va semblar que caracteritzava Cervantes era la senzillesa, l’elegància i el bon rotllo”.
Mendoza és un dels grans cronistes de Barcelona gràcies a La ciudad de los prodigios (1986), Sin noticias de Gurb Sin noticias de Gurb(1995) i la sèrie del detectiu anònim: l’última entrega va ser El secreto de la modelo extraviadal secreto de la modelo extraviada, publicada fa tot just un any. També s’ha atrevit amb la Palestina del segle I (El asombroso viaje de Pomponio FlatoEl asombroso viaje de Pomponio Flat, 2008) i la ciutat de Madrid el 1936 ( Riña de gatos, 2010). I ha escrit teatre en català (Restauració, 1990).
“Personalment, a Catalunya mai he tingut cap problema per escriure en castellà. Ni tan sols oficialment: el 2013 vaig rebre el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat -recorda-. Sóc bilingüe, i escriure en castellà no és cap raresa. Si es donés el Cervantes a tots els autors que escriuen en castellà des de Catalunya s’esgotaria el pressupost del ministeri”.
Al llarg dels seus quaranta anys d’història, el premi Cervantes l’han guanyat quatre autors catalans: a Mendoza l’han precedit Juan Marsé (2008), Ana María Matute (2010) i Juan Goytisolo (2014).
