Dàmaris Gelabert: “És important que els nens vegin com t’emociona la música que t’agrada”

BarcelonaQui tingui una criatura de menys de sis anys sabrà que moltes de les cançons que canta són de Dàmaris Gelabert (Barcelona, 1965), la pedagoga i musicoterapeuta que ha revolucionat la música infantil. Videoclips de cançons com ara Bon dia, Els dies de la setmana i Qui soc jo? freguen els deu milions de reproduccions a YouTube. Ara presenta el musical Comença l’estiu al Teatre Victòria de Barcelona fins al 8 de juliol.

Com és Comença l’estiu?

Hem recollit bastantes de les meves cançons més conegudes i algunes de noves i hem muntat un petit musical que dura una horeta i poc. Passa en una plaça un dia d’estiu.

¿Recordes quina música escoltaves quan eres petita?

A casa hi havia un disc de la banda sonora de Mary Poppins que sonava moltíssim. Em sé totes les cançons d’aquella banda sonora, que era en castellà. Després vaig escoltar la versió original de Julie Andrews i em va agradar molt més, però va ser més tard. També hi havia un amic de la família que era argentí i que tocava la guitarra i cantava molt bé. Ell em va ensenyar moltes cançons de María Elena Walsh.

És a dir, tenies contacte tant amb la música enregistrada com amb la música interpretada en directe.

Sí, i sempre havíem cantat molt perquè el meu germà toca la guitarra; de petits teníem un duet i vam presentar-nos a concursos. Vaig passar la infància a Andalusia, a Huelva i a Granada. Jo vaig fer-ho al revés: tothom venia cap aquí, i quan jo tenia tres anys el meu pare va marxar cap a Andalusia per feina i vaig passar molta part de la meva infància allà. Per això quan vaig tornar i vaig fer de mestra de música vaig haver de posar-me les piles per aprendre el repertori tradicional català infantil, perquè jo no el tenia.

Què vas anar a buscar al Berklee College of Music de Boston?

El meu marit, l’Àlex, va aconseguir una beca i jo vaig pujar al carro. En aquell moment, fa més de 25 anys, a Catalunya no es podia estudiar música moderna, o no hi havia una bona carrera de música moderna. Estàvem començant, tot just. Vam anar a buscar un tipus de música que aquí no estava reglada.

¿I quan vas tornar quins plans tenies?

Abans de marxar ja havia fet cursos de musicoteràpia i havia treballat de mestra de música i fent enregistraments per a dibuixos animats. A Berklee vaig fer un projecte de final de carrera sobre fer classes només cantant. Vaig pensar que seria genial transmetre tots els conceptes musicals cantant. Una mica com ho feia la Mary Poppins. Ho vaig fer en català pensant en els meus nens quan tornés. Després vaig fer una traducció a l’anglès, i ja saps com són els americans: “Quin supertreball; això ho has de fer en tots els idiomes”. Em van animar molt. Vaig tornar supercontenta, però vaig topar amb la dura realitat: ningú m’ho volia publicar perquè em deien que era massa específic per a classes de música. Jo volia fer-ho en format CD-llibre perquè volia que fos un recurs molt fàcil per als mestres d’infantil que no saben música. Finalment, amb l’Àlex vam decidir crear un segell propi i va ser el principi de tot.

Molts nens i nenes arriben a les teves cançons a través de l’escola més que en l’entorn familiar.

Això és fruit de la feina que he estat fent els últims vint anys. En aquest temps he anat editant discos, però no trobava el lloc per fer concerts, així que em vaig dedicar a fer la meva feina de pedagoga, a fer formació per als mestres sobre com la música pot ajudar-los, sobretot a infantil i primer cicle de primària. I les cançons han arrelat a les escoles.

Què ha suposat que l’accés a la música de molts nens sigui a través de YouTube?

Per a mi ha sigut fantàstic perquè no trobava cap altre canal, i aquest va ser l’últim que vaig provar. Aquell estiu de fa cinc anys vam estar a punt de tirar la tovallola perquè cada any pensàvem: “¿Vols dir que val la pena tornar a invertir, fer un altre disc?” I aleshores vam pensar obrir un Verkami per fer uns videoclips, almenys de les cançons més conegudes, perquè quedés constància del projecte. Va ser una mica per deixar-ho i va acabar sent l’impuls que ha fet que ara siguem on som.

El Mercat de Música Viva de Vic ha doblat la participació de grups de música familiar perquè ha detectat una gran demanda al país arran de l’èxit de The Penguins i El Pot Petit.

Hi ha un boom, sí. I està molt bé perquè hem passat uns anys que la música infantil era molt residual. Ara veig que hi ha el públic, que els pares tenen ganes d’anar als concerts amb els fills, a escoltar música feta per als nens, ben feta i divertida. Em sembla perfecte.

I comercialment funciona.

Sí, és important. El que em fa més il·lusió és que la música infantil es posi en un bon nivell. Els que fem música infantil som igual de músics que els que fan pop, rock o jazz. És una professió i un camí com qualsevol altre. I és molt bonic.

Quan veus pares que van al Sónar o al Primavera Sound amb els fills molt petits, amb aquells cascos aïllants, què en penses?

Entenc que els pares volen seguir la mateixa dinàmica que seguien quan eren més joves, però de vegades quan tens nens has de canviar una mica el xip. Jo no els hi portaria; penso que hi ha altres festivals, altres propostes familiars que són més adequades pel que fa al volum i la proposta musical. Hi ha una etapa de la nostra vida que ens hem de dedicar a ells, i és bonic descobrir un altre tipus de música. No vol dir que els pares deixin d’escoltar la música que els agrada. De fet, és important que els nens vegin com t’emociona la música que t’agrada.