Commovedor rèquiem amb una agonia en directe

Barcelona‘Requiem pour L.’

TEATRE MUNICIPAL DE GIRONA 17 DE NOVEMBRE

Aquest no és un rèquiem de repertori. Tampoc és la recreació d’un funeral qualsevol, perquè mentre els músics i cantants viatgen per un meravellós univers musical en què es donen la mà ritmes i cançons africanes amb la música de Mozart, el llatí i el suahili, la pantalla reprodueix l’agonia de Lucie, una malalta terminal que creia en l’eutanàsia i que va oferir al director teatral belga Alain Platel la possibilitat de filmar els seus últims moments, el seu pas de la vida a la mort.

I és difícil obviar aquesta presència. És impossible no entrar en el joc (pervers?) d’esperar allò que ja sabem que és inevitable i que, ai las!, és (va ser) real. I observem amb detall l’esforç d’unes mans que s’alcen sobre la cara, el decantament parsimoniós del rostre cansat i els ulls que de tant en tant s’obren i miren. Per últim cop? ¿Ja és el moment? Ja és morta?

Una força expressiva demolidora

Aquesta filmació és l’impúdic element dramàtic d’un ritual molt més pròxim al concert que al teatre; puntuat, això sí, amb breus coreografies i detalls d’una força expressiva demolidora que impliquen la dona en l’esdevenir musical tant com la respiració de l’acordió sota un silenci impressionant, el solo de bateria que anuncia el final o el crit de la tuba en l’expiració. I és en tot això on veiem la mà prodigiosa de Platel, aquest no-coreògraf que ja ha escrit el seu nom a la història de la dansa contemporània i que il·lumina espectacles no sempre fàcils de classificar. No obstant això, Requiem pour L. és deutor tant d’Alain Platel com del seu col·laborador dels últims temps, Fabrizio Cassol. Col·laboracions que ens han ofert altres nits de joia, com la viscuda amb Coup fatal (Temporada Alta, 2014), un homenatge a la música barroca en mans del jazz, el rock i el ritme dels músics congolesos, o En avant, marche! (Grec, 2015), sobre la música de bandes.

Fabrizio Cassol, compositor i saxofonista, mostra una trajectòria inquieta que l’acosta a les tradicions orals africanes amb col·laboracions amb la diva Oumou Sangaré i el senegalès Doudou N’Diaye Rose. Tot això és molt present en la partitura en què Cassol fusiona la gravetat, la pena i el dolor del dol occidental amb l’energia i el ritme vital dels cors tribals en un viatge sonor fascinant que ens transporta des d’un delicat recital líric amb tres veus acadèmiques fins a una sessió de world music sota una direcció escènica quasi imperceptible de Rodríguez Vangama i la seva guitarra elèctrica de doble mànec. Un espectacle fabulós.