Claudio López Lamadrid, l’editor que tothom admirava

BarcelonaEditors, autors, periodistes, col·legues d’una banda i altra de l’Atlàntic, ningú no se’n sabia avenir. Divendres a la nit la notícia de la mort del director editorial de Penguin Random House, Claudio López Lamadrid (Barcelona, 1960), s’escampava com una taca de tinta i deixava el sector del llibre desolat, incrèdul, paralitzat. La mort li va arribar abruptament –un infart cerebral– mentre treballava a la tarda a les oficines centrals de Penguin Random House a Barcelona. Deixa dos fills, i la seva parella actual era l’exministra Ángeles González Sinde. El funeral serà al Tanatori de Sant Gervasi el dilluns a les 12.45h.

Amb només 58 anys, estava en un moment vital i professional en què gaudia com mai, amb la tranquil·litat de l’experiència, sense perdre un gram de passió però sense l’angoixa d’altres etapes anteriors; ho havia comentat a col·legues com Sílvia Sesé, d’Anagrama, abans de Nadal, a la Fira de Guadalajara. La seva figura, com a editor vocacional, entregat, generós, pròxim als autors i de gust exquisit, serà difícil de reemplaçar, tant dins de la pròpia editorial com a fora. Perquè també els lectors de Literatura Random House estaven consternats per la mort de l’editor que els va descobrir tantes lectures fascinants i noms extraordinaris: "No coneixia Claudio López Lamadrid –deia un tuit– però semblava que ell em coneixia a mi".

És un editor que deixa un llegat propi, una obra, en forma d’un catàleg envejable. La seva era "la millor feina del món", deia. Li agradava en especial la feina d’editor de taula, intervenir en els textos i fer suggerències a l’autor, però no pretenia deixar rastre en l’obra. Mai es va col·locar per davant dels seus autors, sinó al seu servei, alaba Sesé. "El Claudio era un objectiu per als escriptors de la meva generació. Era una fita –diu l’escriptor Álvaro Colomer–. Costava molt arribar a ell, però quan ho aconseguies era molt acollidor, et donava consell, es preocupava per tu, eres com un fillol. Els seus autors ens quedem orfes".

El seu amic, l’escriptor i editor mexicà Ricardo Cayuela, resumia ahir la seva "biografia" literària. "Va editar algunes de les millors veus de la literatura (Coetzee, Naipaul, Rushdie, García Márquez, Pamuk), va descobrir al món grans escriptors en espanyol (David Vann, David Foster Wallace, Virginie Despentes, Donald Ray Pollock, Philipp Meyer…), va apostar per un grup de novel·listes brillants que sempre va publicar i va defensar a capa i espasa (Rafael Gumucio, Patricio Pron, Rodrigo Fresán…) i va idear grans projectes editorials (per exemple, el segell Caballo de Troya o el Mapa de las Lenguas, per fer que els llibres en espanyol viatgessin fora de les fronteres de cada país). Però la seva veritable passió era Llatinoamèrica: va publicar César Aira, Samanta Schweblin, Alma Guillermoprieto, Emiliano Monge…" i la llista seguiria i seguiria. Tenia obsessió per crear aquest espai comú d’autors en castellà –pronosticava una futura bicefàlia Mèxic-Barcelona–, però és que ell mateix predicava a Barcelona amb la literatura catalana i castellana: "Heu de llegir més als catalans", exigia als escriptors en castellà.

Visió i devoció literària

Claudio López Lamadrid (que en realitat era De Lamadrid, fill d’aristòcrates, descendent del marquès de Comillas) havia començat en el sector editorial des del graó més baix, traslladant llibres d’una oficina de Tusquets a una altra. Havia explicat que una de les seves primeres feines era esborrar el preu escrit en llapis als llibres retornats. Havia entrat al segell gràcies al seu tiet i mentor, Antonio López Lamadrid, que amb Beatriz de Moura eren coeditors de Tusquets. Després d’una breu estada a París va començar a treballar a la casa, tan sols amb 18 anys. Dominat l’ofici, una dècada després deixaria Tusquets per volar tot sol. Va exercir de periodista freelance i de traductor i a finals dels 80 va idear i engegar Galaxia Gutenberg dins del Círculo de Lectores.

D’allà el 1997 va passar a Grijalbo, que després s’aliaria amb Mondadori, on va desplegar el seu talent. Va començar a treballar amb gegants com Gabriel García Márquez –amb la majoria, travaria amistat; amb molts s'hi va fer una selfie– i es va especialitzar en ficció nord-americana quan ningú més ho feia, potser excepte Anagrama. No en va se’l considera hereu dels editors de la Transició, Jorge Herralde, Jaume Vallcorba, Beatriz de Moura, Carlos Barral, Josep Maria Castellet. “Llavors era relativament fàcil aconseguir un catàleg important, encara que fossis tan jove”, recordava. Sovint citava 'La broma infinita', de David Foster Wallace, com la seva gran bogeria, que li va sortir un supervendes. Anys després afirmava que llavors ja no s’hi atreviria per por d’enganxar-s’hi els dits, però probablement era mentida. Pilar Beltran (Edicions 62) recorda com tot just el 2016 es va llançar a traduir la novel·la de l’autor novell Garth Risk Hallberg 'Ciudad en llamas': "Era una bona novel·la, però era el debut d’un autor desconegut jove. Ell es va arriscar i la va fer, perquè apostava per l’alta literatura més enllà de les vendes". L’entusiasmava descobrir noves veus, noms com Daniel Galera o Chimamanda Ngozi Adichie. "L'apassionava llegir, embogia quan li agradava un llibre, tenia un entusiasme increïble i un gust extraordinari. Ho vivia a fons", afirma l’editora de L’Altra Eugènia Broggi.

Després de diverses fusions empresarials acabaria al capdavant de la divisió literària de Penguin Random House (integrada per Literatura Random House, Reservoir Books i Caballo de Troya), on era responsable d’estratègia del grup a Espanya i l’Amèrica Llatina. Els seus col·legues li admiraven el catàleg exuberant i li envejaven "la immensa sort d’haver pogut fer d’editor estrictament literari, que és el que li agradava, amb una empresa internacional al darrere; se sentia afortunat", diu Beltran. "Si ell publicava un autor, te’l miraves d’una altra manera, de cop era més bo", diu Colomer. No hi pot haver cap afalac millor.