César Aira: “Si haguéssim sabut fer servir millor l’opi i la morfina, seríem més feliços”

BarcelonaCésar Aira no havia experimentat mai l’energia i el caos de Sant Jordi. Dilluns l’escriptor argentí nascut a Coronel Pringles el 1949 signava a la parada de Laie al CCCB, observat per seguidors de la seva obra i passant calor i nervis: Aira és un gran tímid, i la seva manera de comunicar-se amb el món és a través dels llibres que escriu. No eren pocs els lectors que havien escollit El gran misterio (Blatt & Ríos, 2018) perquè l’autor hi estampés la seva firma i un lacònic “per a” seguit del nom del receptor. Aquesta nouvelle és el títol número 100 de la producció airesca, que ha passat per Barcelona amb Prins (Literatura Random House) acabat de sortir del forn. Ja són 101, per tant, els llibres de l’argentí que corren pel món: i la festa no s’ha acabat, perquè un dels candidats més ferms -o potser anticandidats- al premi Nobel de literatura és incapaç de deixar d’imaginar històries.

Quin va ser el punt de partida de Prins?

Fa anys havia llegit els clàssics de la novel·la gòtica. El castell d’Otranto, d’Horace Walpole; Melmoth, de Charles Robert Maturin; El monjo, de Matthew Gregory Lewis... Em faltava Els misteris d’Udolfo, d’Ann Radcliffe, un superbestseller a finals del segle XVIII. Llegint-lo em vaig adonar que era molt dolent: representava l’encant i alhora els defectes de la novel·la gòtica. Això em va picar la curiositat.

I va imaginar un escriptor de novel·les gòtiques tip del seu ofici.

El meu escriptor veu que la recepta que tenia se li comença a repetir. Té tant d’èxit que pot deixar la literatura, però llavors ha de pensar com ocupar el seu temps. I es decideix per l’activitat més absurda del món: consumir opi. És el que li permet entrar a “les pagodes de l’oblit” i al món de les al·lucinacions.

També fuma opi per ser feliç.

L’opi és el millor antidepressiu que existeix. És curiós que del mateix tipus de rosella en surten els dos remeis més perfectes: una substància capaç de frenar el desànim i un analgèsic tan potent com la morfina. Si haguéssim sabut fer servir millor l’opi i la morfina, seríem més feliços.

Els seus llibres sempre acostumen a explicar un viatge: de vegades és exterior, com passava a El santo (2015) i El congreso de literatura (1997), però també pot ser interior, com el de Los fantasmas (1990). Prins comença sent una aventura a la recerca de l’opi, però a mitja novel·la canvia i es converteix en un periple introspectiu. Per què?

Això té a veure amb una necessitat que no era literària. Escric llibres molt curts, però quan dono un text a Claudio López, de Literatura Random House, tinc la sensació que ha de ser més llarg, perquè un gran grup no pot publicar novel·les tan breus. Treballar extensament és un infern. Vaig inventant noves situacions per omplir pàgines i pàgines. El resultat és una novel·la descosida, feta a trossos.

Un Frankenstein.

Una mica sí [riu]. Treballo de manera improvisada i intuïtiva, sempre ha sigut així: no tinc cap pla ni cap projecte, les coses em surten a mesura que vaig avançant.

Fa dos anys em va dir que planejava deixar de publicar durant un temps. Però aquest període de guaret s’ha acabat.

En aquells moments estava tip de la paraula prolífic. Sempre em repetien el mateix: implícitament volien dir que publicava massa. El 2016 no vaig donar cap text a ningú. Però anava escrivint... i vaig acabar tres o quatre llibres que ja van sortint.

A Prins el protagonista diu: “ El artista, lo mismo que el demonio, se satisface solo, cierra la curva del apetito sobre sí mismo, y tal era mi caso ”. ¿L’escriptor en té prou escrivint per estar content?

Si experimentes plaer escrivint és meravellós i no pots fer altra cosa. Fins i tot et preguntes com se’n surt la gent que no escriu, i el cert és que se’n surten molt bé. Escriure és un plaer insubstituïble, per a un escriptor. Hi ha autors que poden treballar vuit hores diàries: el meu cas és diferent, perquè no hi puc dedicar més de mitja hora. Què faig, llavors, durant la resta del dia? Llegeixo molt, però he de pensar altres coses: quedar amb algun amic, anar al cine... i treballar, esclar. Però vaig deixar de traduir fa vint anys.

¿Continua escrivint a mà?

Soc un militant de l’escriptura manuscrita. Escric en una llibreta, una o dues pàgines per dia, i llavors ho passo a l’ordinador. Quan ho tinc m’ho imprimeixo, perquè no confio en els espais digitals. Llavors ho corregeixo a mà i introdueixo les correccions a l’ordinador. L’escriptura a mà et permet pensar les frases abans d’escriure-les, és un ritme més lent. I també t’ajuda a mesurar millor les extensions. Ara hi ha mil·lennials que escriuen novel·les de 500 pàgines com si res.

A l’assaig Continuación de ideas diversas (Jus, 2017) diu que és “el realisme el que dona la possibilitat de fer créixer els relats i escriure llibres de moltes pàgines”. Vostè no fa literatura només realista.

Cal experimentar amb el realisme. Crec que, a la nostra manera, tots som autors realistes.

Pocs autors s’han permès jugar amb els gèneres amb tanta llibertat com vostè.

Vaig créixer llegint novel·les d’aventures i còmics. Els 21 volums del Sandokan, de Salgari, els vaig llegir entre els 10 i els 12 anys. Paral·lelament, em va fascinar el Superman dels anys 50: els guionistes treballaven amb un enginy extraordinari.

¿No s’ha sentit mai temptat de començar una sèrie de novel·les?

Ho vaig intentar amb Barbaverde, però em van publicar els quatre llibrets en un únic volum. Això només ho poden fer els autors de novel·la negra... i de vegades se’ls intenta convèncer perquè ho deixin. Poc després que Simenon comencés amb el comissari Maigret, André Gide el va citar a Gallimard i li va dir que si volia ser el gran novel·lista del segle XX havia de deixar córrer la sèrie d’aquell personatge. No el va obeir, i tot i així és un autor fenomenal. Va ser el gènere policíac el que li va fer perdre seriositat. A mi la seriositat no em pot preocupar perquè no n’he tingut mai.