Cercas indaga en el seu passat franquista familiar

MadridJavier Cercas no ha deixat mai de furgar en la memòria. Però quinze anys després d’obrir la capsa de Pandora de la Guerra Civil amb Soldados de Salamina (Tusquets), l’escriptor s’atreveix finalment a enfrontar-se a la història que durant anys s’havia negat a escriure: el passat franquista de la seva família extremenya. Avui surt a la venda El monarca de las sombras (Literatura Random House), en què Cercas investiga la vida de Manuel Mena, un oncle falangista de la seva mare que es va incorporar a l’exèrcit de Franco el 1936 i dos anys després va morir a la Batalla de l’Ebre amb només dinou anys. Convertit durant anys en un heroi familiar, Cercas va créixer amb el record omnipresent de Mena, que per a la mare de l’autor era com un germà gran que havia idealitzat. També ho va fer amb el seu poble natal, Ibahernando (Càceres), d’on va emigrar amb la seva família als quatre anys i on encara hi ha un carrer dedicat a Mena.

“És una història que tinc al cap des que tinc ús de raó. Una història fundacional. Però no la volia explicar perquè erròniament pensava que era justificar-la, fins que vaig entendre que explicar la història era assumir un passat dur i vergonyós”, va relatar ahir Cercas durant la presentació del llibre a Madrid defensant l’efecte “terapèutic” de la literatura. La pregunta fonamental del llibre és “per què un noi de 17 anys, d’origen humil però amb inquietuds intel·lectuals -tothom s’havia esforçat perquè fos el primer de la família a fer una carrera- s’apunta a una causa equivocada, que ara sabem que és injusta, i mor al costat equivocat de la història”.

L’herència de la Guerra Civil

Per respondre-ho, Cercas torna a jugar entre la realitat i la ficció en una novel·la en què tots els personatges són reals -fins i tot hi apareixen el cineasta David Trueba i l’editor i periodista Ernest Folch-. Dos narradors expliquen la història familiar. El primer, ell mateix i en primera persona. El segon, un historiador que treballa com si fos un “notari” per treure l’entrellat d’“un passat que explica el present”. El resultat és un llibre que dialoga i es complementa amb Soldados de Salamina -en què reivindicava el passat republicà-, però, sobretot, amb l’últim llibre de Cercas, El impostor (Literatura Random House), la història d’estafa d’Enric Marco, que va fer-se passar com a supervivent dels camps de concentració nazis durant la Segona Guerra Mundial.

L’obsessió de Cercas és plasmar com molts espanyols, en lloc d’enfrontar-se a la complexitat del passat, el que han acabat fent és amagar-lo o endolcir-lo. I un clar exemple és el de la història de Mena: un noi de 17 que marxa a la guerra, mor als 19 anys i durant anys és un heroi de la família. Cercas considera que, en el fons, la protagonista del llibre acaba sent la seva mare, que durant anys va vetllar per la memòria de l’oncle que venerava. Cada cop que pensava en aquest projecte se li presentava la imatge clavada de la seva mare anant a casa la seva àvia i trobant-se amb totes les dones davant la foguera cremant tot el que era de Mena. “La gent volia oblidar-se d’això”, relata. Cercas anima cadascú a intentar saber més del nostre passat per acabar amb els “terribles silencis de la guerra”. Explica com, documentant-se, va descobrir que el seu avi havia sigut el primer alcalde franquista del seu poble i ni el seu pare ni la seva mare ho sabien.

“Bel·licosament antibel·licista”

El gran dubte que perforava l’escriptor abans de publicar El monarca de las sombras és si se l’acabaria acusant de revisionisme per investigar el seu passat franquista i no condemnar moralment el seu oncle avi. Però la resposta que dona Cercas és també de rabiosa actualitat. ¿Com un jove criat a França s’uneix a les files de l’Estat Islàmic? ¿Com és que ha triomfat el Brexit i Donald Trump als Estats Units? “S’oblida que el feixisme era la moda i que ara estem repetint els anys 30 en molts sentits. Només caldria tornar a escoltar els discursos populistes de Primo de Rivera i no ens sonarien tan llunyans”, assenyala.

Quan Cercas finalment va visitar amb la seva mare el lloc on va morir el seu oncle avi a la Batalla de l’Ebre, no va poder evitar pensar: “Mena no va morir per la pàtria, va morir per culpa d’un grapat de fills de puta que enverinaven els cervells dels nens i els enviaven a la guerra”. L’escriptor entén, com diu el filòsof eslovè Slavoj Zizek, que “darrere de tot genocidi hi ha un poeta”, i que nens com Mena anaven a la guerra per “paraules, per poesia i per ideals”. Per això Cercas deixa molt clar, en una novel·la que defineix com a “bel·licosament antibel·licista”, que el seu avantpassat va ser derrotat perquè “es va equivocar de bàndol de la història”, però no es veu capaç de jutjar les seves raons morals. “Qui tenia la raó política era la República. Ara bé, la moral... No tinc cap raó per pensar que moralment soc millor que Mena”, assegura.

El monarca de las sombras -que no es traduirà al català per manca de previsions de vendes: “És lògic que la gent el compri en castellà”, opina- no és una altra obra sobre la Guerra Civil, sinó sobre l’herència. Un cant a desenterrar els fantasmes. Un crit a deixar de sacralitzar la memòria en museus i a acceptar la de cadascú, malgrat sigui injusta.

L’oncle Manuel Mena, l’Aquil·les d’Ibahernando

Qui és realment el monarca de las sombras? Javier Cercas s’inspira en l’ideal d’heroi grec, que té una bella mort en combat, per descriure el protagonista del seu llibre, el seu oncle avi falangista Manuel Mena, nascut al seu poble natal, Ibahernando (Càceres), i que va morir als 19 anys a la Batalla de l’Ebre. “Per a la meva mare era un heroi, un Aquil·les familiar”, explica l’escriptor. Però Cercas vol desmuntar aquest mite, la naturalesa equívoca de l’heroi, i per això pren per al títol del llibre un vers de l’únic paratge de l’Odissea en què apareix Aquil·les. És quan Ulisses es troba amb el protagonista de l’ Ilíada a les profunditats de l’Hades, l’inframon grec, i Aquil·les li diu que “preferiria ser l’últim servent de l’últim viu” abans que “el monarca de les ombres” arran d’una mort heroica. “De petit crec que la meva mare em posava d’exemple Mena com si fos Aquil·les, però crec que en el fons a qui em posava d’exemple era a Ulisses, que gràcies a l’astúcia arriba a vell. Em venia a dir que aquell nen, Manuel Mena, va morir absurdament”, reflexiona.