Carlos Ruiz Zafón: "Tots portem el dimoni a dins nostre"

BarcelonaDiu que va deixar-se de sentir només barceloní quan tornava de Los Angeles, fullejava la revista Hola i no coneixia cap de les cares que hi sortien. Carlos Ruiz Zafón –que ha presentat el darrer llibre de la tetralogia 'El cementiri dels llibres oblidats– es va instal·lar a Califòrnia als 29 anys, després d’una carrera d’èxit com a publicista. Tenia una única idea al cap: guanyar-se la vida escrivint.

Des de quan volia ser escriptor?

Des que era molt petit. Però no podia penjar un cartell a la porta que digués “novel·lista” i guanyar-me la vida. Vaig ser creatiu publicitari durant uns anys. A la dècada dels 80 hi havia molts diners i la feina em va servir d’escola per treballar el llenguatge i la imatge i per conèixer gent molt brillant. Però pensava que perdia el temps perquè no escrivia.

Què va passar, llavors?

Que vaig decidir escriure una novel·la per a joves, El príncipe de la niebla, i presentar-me al premi Edebé l’any 1993. Era un desafiament que em semblava pràctic. Vaig guanyar el premi i això em va donar la falsa seguretat que podria viure d’això. A Los Angeles, mentre continuava fent novel·les, vaig treballar en algun guió, fins que vaig tenir èxit amb L’ombra del vent. Fa gairebé 25 anys que puc viure d’escriure.

¿Té la sensació que després de l’èxit internacional aquí se l’ha considerat poc com a autor?

Els lectors sempre m’han rebut amb una disposició molt generosa. Hi ha hagut moments en què la noció de l’èxit internacional ha fet que el folklore local em considerés d’una altra manera. Em sabria greu si la gent d’aquí que estima els llibres m’ignorés. Ara bé, quan surts a la palestra, que et critiquin forma part del joc.

Com és el seu dia a dia a Los Angeles?

Intento fer una vida normal. No sóc una persona d’extravagàncies ni coses rares. Em dedico a escriure.

El mal - metafòric o literal - és una presència freqüent a la tetralogia d’ El cementiri dels llibres oblidats. Se l’ha trobat mai cara a cara?

Constantment. No m’he trobat amb un mal sobrenatural, perquè no crec en fantasmes, dimonis ni esperits. La meva tendència és ser molt escèptic, però no puc descartar que hi hagi un mal que escapa a la raó. El mal real és trivial, no és literari. Ve de l’enveja i de la cobdícia... Si he intentat reflexionar sobre el mal és perquè el podem trobar en el nostre món. Tots portem el dimoni a dins nostre. Com a criatures racionals tenim la capacitat de controlar com ens comportem i d’analitzar qui som. L’Univers és un hotel on el propietari se n’ha anat. Amb això vull dir que la natura no té moral.

Avui ens ha sorprès parlant de Trump i el procés català.

D’entrada no m’agrada fer discursos polítics. Aquí tenim un conflicte que s’ha de resoldre negociant. Hi ha posicions legítimes que són racionals i alhora emocionals. Jo no puc dir a ningú com s’ha de sentir. Respecto totes les visions, però en algun moment ens haurem d’aclarir. Segurament no trobarem una solució perfecta: així i tot caldrà respectar una majoria raonable. Pel que fa a Trump, ha trencat la manera com s’han fet les coses durant dècades i ara mateix es troba en una posició que pot afectar com funciona la resta del món. Potser no acabarà passant res greu, però hi ha elements per despertar inquietud i dubte.