El ‘Cançoner’ de Petrarca Ja es pot llegir en català

BarcelonaFrancesco Petrarca va acabar d’escriure el Cançoner (Proa), l’obra que més temps li va ocupar, cap a l’any 1374. Han hagut de passar 642 anys, doncs, perquè una de les obres líriques més importants de la literatura europea tingui la seva versió en català. I no ha sigut fàcil, perquè si finalment els 7.785 versos que relaten la complexa història d’amor del poeta italià es poden llegir en català és, en part, gràcies a la perseverança de l’home que els ha traduït: el poeta, escriptor i traductor Miquel Desclot.

Desclot va començar a traduir versos de Petrarca (1304-1374) a principis de l’any 1994 però no amb la intenció d’escometre tota l’obra: “Necessitava dos o tres sonets que no havia traduït Osvald Cardona [va versionar dos terços dels seus poemes i els va publicar el 1955] per a una conferència”, explica. Però Petrarca el va seduir i va prosseguir la traducció, en bona part estimulat pel poeta Ángel Crespo, que havia publicat la versió castellana del Canzoniere a la dècada dels 80. Desclot hi va continuar treballant, amb un ajut de la Institució de Lletres Catalanes, i en va publicar una primera mostra l’any 1999 en el llibre Sap la terra on floreix el llimoner? Poc després es va presentar al premi de traducció Jaume Vidal i Alcover, i amb els diners obtinguts va poder traduir els 317 sonets del llibre. Va publicar una altra selecció el 2003: Cançoner. Tria de sonets.

Sense ajudes

Només li quedaven 25 cançons per completar-lo, és a dir, tres mil versos, però se li havien esgotat totes les ajudes. “Vaig haver de deixar-ho en suspens per dedicar-me a feines més alimentoses”, explica. “La traducció va estar 13 anys aturada i vaig arribar a pensar: si aquest país no la vol, no la faré. Però al final la passió va poder més”, assegura. Els darrers dos anys els ha dedicat exclusivament a la traducció dels versos de Petrarca. Desclot no amaga la seva admiració pel poeta italià. Se n’ha llegit totes les biografies. Assegura convençut que són imprescindibles: “ Secretum meum [Sobre el conflicte secret dels meus afanys], on s’autoanalitza de forma despietada, i el seu epistolari”. Petrarca perseguia la solitud i es va refugiar a Valclusa, al costat del riu Sorga: “Tenia la dèria d’aïllar-se per treballar i es va comprar una casa en aquest lloc remot, entre enormes cingleres calcàries”, diu Desclot. “Però alhora va cultivar l’amistat com si fos una religió. Es va cartejar amb molts amics i va conservar les cartes, les va refinar i les va retocar i finalment les va recollir en un llibre”, afegeix.

Petrarca tenia una cultura vastíssima: “Va llegir tot el que es podia llegir llavors i no va necessitar ulleres fins que va fer 60 anys, la qual cosa és admirable”, diu Miquel Desclot. De la veu del poeta, el traductor en destaca la saviesa. “Quan escriu no vol que l’erudició aflori . No imita sinó que assimila els clàssics”. Però per damunt de tot, continua el traductor, Petrarca va ser un intel·lectual orgullós de la seva independència: “És el primer professional de les lletres a la manera moderna, que va poder i saber escriure el que va voler, sobre el que va voler, i com va voler”.

L’ombra de March

¿Però com és que la seva obra no s’ha traduït al català fins ara? “Resulta xocant”, diu Desclot. L’obra de Petrarca es va difondre per tot Europa al segle XVI, sobretot després de l’edició veneciana de l’any 1501. “Potser en aquell moment no es va traduir al català perquè a Catalunya es vivia un moment de decadència política i econòmica”, argumenta Desclot. I afegeix: “L’ombra d’Ausiàs March també va dificultar la penetració del petrarquisme”. Però tampoc durant el Noucentisme ningú va emprendre la traducció de l’obra magna del poeta italià. Es va traduir la Divina Comèdia de Dante però no el Cançoner de Petrarca. “Crec que en part és perquè el poema de Dante és més èpic, té una carnalitat que enganxa”, diu Desclot. “Petrarca és més líric, tot passa a l’interior de la ment del poeta, no és tan imminentment atractiu”, defensa el traductor i poeta.

Petrarca va donar un altre títol al Cançoner : Rerum vulgarium fragmenta [Fragments que he escrit en llengua vulgar]. Un títol que fa pensar en una carpeta d’arxius, on va anar desenvolupant, retocant, corregint i refent l’obra durant 40 anys. Va escriure el Cançoner en italià, malgrat que havia abandonat la Toscana quan tenia vuit anys anys per anar a viure a la Provença. Gairebé tot ho escrivia en llatí, fins i tot les notes domèstiques.

Un amor impossible

El Cançoner arrenca amb l’enamorament per Laura i l’espinada del llibre és la turmentada història d’amor i el penediment. “Cap a la segona meitat de l’obra mira amb recança la follia d’aquest enamorament, ho veu com una pèrdua de temps”, diu Desclot. Tot passa en la imaginació del poeta perquè Laura sempre és inaccessible. De fet, el poeta italià s’inspira en el mite de Dafne que descriu Ovidi a la Metamorfosi. Dafne, que és una nimfa, fuig d’un Apol·lo desesperadament enamorat després de ser ferit per una de les fletxes d’Eros. El pare de Dafne, el riu Peneu, converteix la nimfa en un arbre per salvar-la, i el déu de la guerra només pot abraçar el tronc i les branques d’un llorer (en grec, dafne vol dir llorer). “Petrarca i Apol·lo són companys de desgràcies”, diu Desclot. De fet, el poeta italià utilitza el nom llatí de llorer : Laurea. “El llorer esdevé el doble símbol de les dues grans passions terrenals del poeta: el desig eròtic i l’anhel de la glòria literària”, detalla Desclot.

El poeta i traductor català assegura que la seva versió del Cançone r no és un llibre acadèmic: “He fet servir les notes mínimes per ajudar a la lectura però sense passar-me en erudició. He utilitzat el català actual. Petrarca manllevava paraules del llatí i jo he fet el mateix manllevant paraules dels nostres clàssics sense passar-me. Amb el català del carrer no es pot traduir ni Petrarca ni Shakespeare ni Molière”, explica Desclot.

L’activitat del poeta i traductor català -que l’any que ve farà 65 anys- continua sent molt intensa: l’11 de gener publicarà, també amb Proa, Romeu i Julieta, Otel·lo, Com us plagui, Macbeth i La tempesta de Shakespeare traduïts al català.