Claudio Magris: contra els silencis de la història
L’escriptor italià publica ‘No és procedent’, una reflexió sobre la impunitat i l’amnèsia col·lectiva
BarcelonaEl protagonista de No és procedent (Edicions 1984 / Anagrama), l’última novel·la de l’italià Claudio Magris (Trieste, 1939), no té nom. Sí que en té el personatge real en què s’inspira, Diego de Henriquez (1909-1974), un triestí que ho va sacrificar tot per una aferrissada passió: recollir armes i material bèl·lic, des de submarins fins a plantes carnívores passant per llançamíssils i destrals, per construir un grandiloqüent museu que servís a la pau. Magris va conèixer Henriquez: “Gairebé sempre parteixo de personatges reals i històries viscudes, però el problema és que sovint la realitat supera la ficció. Sovint la literatura ha de renunciar a la veritat perquè aquesta sembla inversemblant”, va explicar Magris ahir a Barcelona.
L’home obsessionat a recopilar instruments mortífers, que dorm en un taüt enmig de tota la col·lecció, és només un dels personatges d’una novel·la amb moltes peces i moltes veus, una gran història d’amor i d’horror, que reflexiona sobre la impunitat. I precisament el títol té relació amb aquesta impunitat: No és procedent vol dir que no hi ha proves i que, per tant, no es pot jutjar el delicte. En la novel·la de Magris, el crim es va cometre durant la Segona Guerra Mundial. A les parets de Risiera di San Sabba, el camp de concentració nazi de Trieste, l’únic que hi havia a Itàlia, els presoners van escriure els noms dels col·laboracionistes a les parets dels vàters. Van ser esborrats amb calç. “No escrivien ni el nom dels botxins ni de les víctimes, sinó el dels que no tenien cap inconvenient a encaixar les mans amb els que havien comès el crim -diu Magris-. Hi havia un humanista del segle XVI que assegurava que els col·leccionistes feien poc l’amor. L’obsessió del personatge al principi és freda, estèril. Però s’acaba convertint en una recerca, vol passar comptes amb l’amnèsia, amb la pèrdua col·lectiva de memòria”.
Són aquests, els còmplices, els que més interessen a l’autor. “El 20 d’abril del 1945, quan els russos eren a les portes de Berlín, es va celebrar l’aniversari de Hitler als jardins de Miramar de Trieste. La llista dels que hi van assistir ha desaparegut, però el que m’agradaria saber és els noms dels que hi eren i no tenien cap obligació de ser-hi, empresaris, armadors... Quan parlo d’impunitat no em refereixo només al delicte sinó també a les coses que fem, les coses que pensem, la covardia. Després d’escriure aquesta història, continuo sense tenir gaire clar què vol dir impunitat ”, diu Magris.
Henriquez, com el personatge, va morir en un incendi probablement provocat, i amb ell va desaparèixer la llibreta on va copiar els noms de les parets de Risiera. A la novel·la, la Luisa serà l’encarregada d’acabar el museu. “Aquest personatge és totalment inventat. Ella converteix els objectes del museu en làmpares d’Aladí, i quan les frega surten les vides dels personatges que les van fer servir. Algú ha dit que la novel·la és com Les mil i una nits del mal amb moltes Xahrazads”. La Luisa és filla d’una jueva de Trieste i d’un soldat afroamericà. “És filla de l’exili i l’èxode. De la Shoah i de l’esclavitud”, diu Magris.
Jordi, el millor sant
En el mosaic que construeix Magris hi ha també la història d’una altra Luisa que va existir al segle XVI, una dona negra casada amb un blanc, segrestada per pirates caribenys, acusada de bruixeria i interrogada per la Inquisició. Aquesta barreja entre assaig, investigació i pura literatura és una de les peculiaritats de l’escriptor italià. Amb Danubi va descobrir a molts europeus què s’ocultava rere el Mur de Berlín. A Vostè ja ho entendrà alterava el mite d’Orfeu i Eurídice per retre homenatge al valor de les dones.
Lector apassionat, Magris va presentar No és procedent hores abans de fer el pregó de Sant Jordi. Davant els periodistes, va defensar el “pensament creatiu”, els llibres d’aventures i la importància de la lectura: “La literatura permet posar-se en la pell de persones que no es coneixen, les fa tan reals i pròximes com les persones que t’envolten”, assegura. El crític, periodista i novel·lista estava feliç de ser pregoner de la festa del llibre. “Opino com Borges. Hi ha persones que obtenen la glòria dels llibres que escriuen, jo l’obtinc dels que he llegit”, diu. I sobretot feliç de participar en la festa d’un sant inventat: “Sant Jordi és el millor sant per a la festa del llibre perquè no va existir. I ja se sap que els poetes són uns grans mentiders”.
