Björk desplega botànica electrònica al Primavera Sound

BarcelonaHi ha coses que no canvien. Björk era la gran estrella de la primera jornada de pagament del Primavera Sound, i com a tal va portar un format d’espectacle gran, amb molt desplegament visual en tres pantalles i motius botànics a l’escenari, qui sap si inspirats en el Somni d’una nit d’estiu o en un garden center. Ara bé, en la immensitat de l’esplanada adjacent al Fòrum disfrutar de la proposta en tota la seva dimensió depenia de la capacitat de cadascú per ser a menys de 30 metres d’on cantava Björk. Més enllà era impossible distingir què passava dalt de l’escenari i a més les pantalles laterals només ho mostraven de tant en tant, com quan les flautistes van envoltar una Björk emmascarada que sovint estava il·luminada en penombra. Quedava, doncs, la música. Però el repertori de la gira, basat en el disc Utopia, és ple de matisos el gaudi dels quals demana un silenci impossible en un festival. I encara més quan algunes cançons estan plenes d’espais atmosfèrics d’aquells que conviden el públic a comentar la jugada més que a seguir la jugada. Afortunadament, la veu sí que estava amplificada amb potència, i un cop acceptats tots aquests condicionants hi havia moments gratificants, tot i que el repertori d’Utopia, conceptualment coherent però irregular, tampoc ajudava a enlairar un concert salvat, això sí, pel magnetisme d’algunes projeccions, per la veu de Björk (impecable) i per la recuperació de hits antics com Isobel i Human behaviour, que conserven l’alè pop dins l’experimentació que la islandesa ja fa temps que ha abandonat. Òbviament, tot plegat millorava ben a prop de l’escenari, on la música i la imatge sí que aconseguien un efecte immersiu.

Fins a arribar a Björk, ahir es podia transitar pels diferents espais del festival sense deixar de veure dones dalt de l’escenari. Les úniques excepcions eren l’auditori i un dels dos escenaris de l’esplanada, el patrocinat per Mango, tots dos d’hegemonia masculina.

A l’auditori, a les quatre de la tarda, quan el PNB ja havia decidit que M.Rajoy abandonaria el Congrés de Diputats, els bascos Delorean van obrir la jornada revisant des de l’electrònica el llegat de Mikel Laboa, pedra fundacional de la cultura basca moderna. La cançó d’avantguarda de Laboa és reproduïda pels quatre Delorean a partir del ritme, com si Kraftwerk fossin d’una vall de Guipúscoa.

I després va ser el temps de les dones a la resta d’escenaris. Al Ray-Ban, Natalia García Poza, àlies Nat Simon, va remenar country-rock eficient. A l’immens escenari Seat, a l’esplanada coneguda com a Mórdor, les madrilenyes Hinds van desplegar indie-rock taral·lejable sota un sol més inclement que l’instint polític del PNB. I a l’altra punta del recinte, a l’espai patrocinat per Adidas, la britànica Theresa Jarvis al capdavant de Yonaka va apujar la intensitat sonora amb actitud i electricitat, i també un bon assortiment de crits ferotges curiosament amb bon tacte melòdic.

Novament a Mórdor, perquè al Primavera Sound es fan més quilòmetres que Quim Torra anant i venint de Berlín, les nord-americanes Warpaint escampaven pop misteriós davant un públic que a poc a poc anava agafant posicions per tenir un bon lloc quan toquessin The War on Drugs i Björk. Mentre la gent s’hi instal·lava, al parc central del Fòrum Kelela oferia una magnifica sessió de R&B i soul, amb una elegantíssima posada en escena al mateix temps que Amaia, la flamant guanyadora d’ OT, aplegava una gentada (poquíssim públic estranger, però) a l’anomenat Heineken Hidden Stage.

Amaia, versions per “trencar els prejudicis”

“S’han de trencar els prejudicis”, va repetir Amaia en la roda de premsa prèvia al seu concert al Primavera Sound. Per a la guanyadora d’ OT el més important és fer allò que li ve de gust. També va dir que va arribar a pensar que participar en OT li tancaria portes, “però no ha sigut així”. Acompanyada de la banda del Maresme The Free Fall Band, va interpretar versions de Rodrigo Amarante, Broken Bells i Arcade Fire, però també sola al piano Alfonsina y el mar (Mercedes Sosa) i la lorquiana Zorongo gitano. ¿Seguirà aquest camí la carrera d’Amaia? “No ho sé. Em sento còmoda en molts estils”, diu. Pel que fa a Eurovisió, que descriu com Els jocs de la fam, admet que va ser “molt dur”, però que va aprendre moltes coses sobre com parlar a les entrevistes. Potser per això, quan li van preguntar pel cas Valtonyc, va dir: “N’estic poc informada”.