La Berlinale se’n riu de Hollywood amb la sàtira dels Coen

BerlínNo és estrany que un lloc tan caòtic com Hollywood necessités una figura com la del fixer, l’encarregat de solucionar els embolics en què es ficaven les grans estrelles. Aquesta és la professió del protagonista de la sèrie Ray Donovan, i aquest era el rol d’Eddie Mannix, que durant el Hollywood clàssic va haver d’enterrar els secrets de més d’un famós. La figura de Mannix serveix als germans Coen de punt de partida d’ ¡Ave, César!, una comèdia que retrata l’esbojarrat Hollywood dels anys 50 i amb la qual els directors de Fargo van inaugurar ahir la Berlinale.

En el Hollywood que presenten els Coen hi trobem una estrella (George Clooney) que ha sigut segrestada per un grup de guionistes comunistes, una actriu embarassada (Scarlett Johansson) a qui volen convèncer perquè adopti el seu propi fill i així eviti l’escàndol, dues periodistes bessones (interpretades per Tilda Swinton) que competeixen per una exclusiva i un actor de western (Alden Ehrenreich, el rostre més desconegut de l’enlluernador repartiment de la pel·lícula) que és obligat a participar en un drama en què, en comptes de fer acrobàcies a cavall, ha de parlar. Eddie Mannix (Josh Brolin) és l’encarregat de posar ordre en el caos de l’estudi mentre s’esforça per deixar de fumar i es confessa a un capellà cada vint-i-quatre hores.

El tema de la religió no és una nota a peu de pàgina en una pel·lícula que comença precisament en un confessionari i en què trobem també el rodatge d’una gran producció titulada ¡Ave, César! i subtitulada Un cuento de Cristo en referència a Ben Hur. De fet, un dels moments més còmics de la pel·lícula és quan Eddie es reuneix amb un grup d’experts en la matèria religiosa, un rabí, un capellà ortodox, un catòlic i un protestant, perquè puguin donar la seva opinió sobre el projecte. El resultat, evidentment, és un carreró sense sortida, una discussió en què ningú vol posar-se d’acord.

Riures intermitents

Els Coen han plantejat una pel·lícula divertida protagonitzada per un home essencialment seriós (el Mannix interpretat per Brolin). ¡Ave, César! és una comèdia que funciona a estones. Hi ha escenes memorables, com la protagonitzada per Frances McDormand, que interpreta una muntadora (ja se sap: les sales d’edició del cinema americà sovint les habiten les dones) que fuma compulsivament en la petita i fosca habitació on treballa. I hi ha escenes brillants, com el número musical liderat per Channing Tatum. L’actor de Magic Mike demostra que no només sap ballar com un stripper sinó que és capaç d’imitar els passos de claqué de Gene Kelly. L’escena serveix tant per homenatjar el clàssic de Kelly, Sinatra i Donen Un dia a Nova York com per picar l’ullet al subtext homoeròtic del gènere musical.

¡Ave, César! està plena de complicitats com aquestes, de personatges que semblen referir-se a la realitat del Hollywood dels anys cinquanta. La mateixa estructura de la pel·lícula, que va passant d’un escenari a un altre, del rodatge d’un western al d’un drama, d’un pèplum a un musical, fa que ¡Ave, César! sigui necessàriament irregular, de riures intermitents.

En el fons, l’operació que plantegen els Coen és similar a la d’ Un espia a Hollywood, una pel·lícula en què Jerry Lewis interpretava l’empleat més ximple d’un gran estudi. Com el film de Lewis, ¡Ave, César! es construeix a base de gags i d’escenes que semblen funcionar amb independència les unes de les altres. Les dues pel·lícules són un retrat còmic del Hollywood de l’època. Preguntats per la imatge que volien donar de la indústria, els Coen van assenyalar en la roda de premsa que no es tracta tant d’una mirada nostàlgica com d’una amb “afecte i admiració”.

Clooney, divertit i compromès

George Clooney comentava entre riures que sempre que treballa amb els germans Coen li proposen fer el paper d’un ximplet. “Però no esperava que el meu personatge en aquesta pel·lícula fos tan estúpid -va dir-. A més, sempre em diuen que quan van escriure el paper ho feien pensant en mi!”. De la mà dels Coen, Clooney ha demostrat de nou no tenir ni sentit del ridícul ni cap problema a l’hora de riure’s del seu físic. A Oh Brother! interpretava un presidiari obsessionat amb els seus cabells, i a Crueltat intolerable, un advocat obnubilat amb les seves dents. A ¡Ave César! es passa tot el metratge vestit de romà.

Ahir, a Berlín, l’actor va demostrar tenir també un exorbitant sentit de l’humor. Si a la pel·lícula dels germans Coen interpreta una estrella de Hollywood, a la roda de premsa es va erigir en l’autèntic protagonista. L’actor va fer broma amb el vincle familiar dels directors del film: “No són germans, sinó cosins”, va dir, provocant les rialles de tots els seus companys.

Fins i tot una pel·lícula com ¡Ave, César!, que tracta sobre Hollywood, sobre el seu artifici i sobre les intrigues de la creació cinematogràfica, ha despertat el debat social i polític. La Berlinale té la vocació irrefrenable de pensar en tot allò que està fora de la pantalla. Potser per això a la roda de premsa no es va parlar només de cinema (en realitat, se’n va parlar més aviat poc). A Clooney li van preguntar per la crisi dels refugiats. Després de recollir el regal d’un periodista, de comentar que avui divendres es reunirà amb Angela Merkel i d’intentar contestar sobre el paper de la comunitat del cinema en una crisi política i humana, l’actor no va aguantar més. Amb l’enèsima referència a la qüestió, va respondre a una periodista amb una pregunta: “Què fas tu pels refugiats?”. El Clooney més divertit va donar pas al Clooney més compromès i, finalment, al Clooney més autoconscient.

Meryl Streep, estrella i presidenta del jurat

Meryl Streep va ser l’estrella de la roda de premsa del jurat. Moltes preguntes eren per a ella, i les respostes anaven en la mateixa línia: la inexperiència com a jurat d’una actriu que acumula dinou nominacions als Oscars i tres estatuetes. “No sé com presidir un jurat -va dir Streep- però he estat al capdavant d’altres projectes, com el de la meva família”. En un festival tan procliu als discursos polítics, no és estrany que s’invoqués el tema de la paritat. Streep va assenyalar: “Les dones dominen aquest jurat”, en referència a les seves companyes, la fotògrafa Brigitte Lacombe, l’actriu Alba Rohrwacher i la directora Malgorzata Szumowska. El jurat de la Berlinale el completen els actors Lars Eidinger i Clive Owen i el crític Nick James.