La Barcelona modernista cap en 1.100 pàgines

BarcelonaChufo Lloréns prova de recuperar el temps que no va tenir per escriure quan es dedicava al món de l’espectacle -com a mànager i representant d’humoristes- i durant les dues dècades que va tenir oberta una discoteca al Turó Park. Don Chufo va abaixar la persiana el 1991, però el seu propietari acabava de renéixer professionalment gràcies a la publicació de la seva primera novel·la, Nada sucede la víspera (1986). L’autor barceloní va haver de publicar tres llibres més abans d’aconseguir el fenomen de vendes Et donaré la terra (Rosa dels Vents / Grijalbo, 2008), amb el qual va despatxar mig milió d’exemplars. Tres anys després, coincidint amb el seu vuitantè aniversari, publicava Mar de foc. En aquells moments l’autor ja treballava en el següent fresc històric, La llei dels justos, que va presentar la setmana passada en un dinar de premsa a la Fonda España. És la seva novel·la més extensa (1.100 pàgines) i, en paraules de l’autor, promet encapsular-hi “la Barcelona esclatant de finals del segle XIX, que després de l’Exposició Universal es creu la ciutat de les llums i que, a la novel·la, és escenari d’una història d’amor desgraciadíssima”.

Ràpid i eficient, Lloréns encadena un rere l’altre els esdeveniments històrics en què s’emmarca La llei dels justos. “L’Exposició del 1888 va deixar 8.000 persones a l’atur, i va precedir l’obertura de la Via Laietana al mar: durant les obres es van haver de tirar 10.000 cases a terra -recorda-. Els anys en què transcorre la novel·la són també els del naixement de l’anarquisme, la fundació de la Unió General de Treballadors, l’arribada de l’electricitat i el telèfon, l’inici del Modernisme i l’expansió de la xarxa ferroviària. Mig segle anys abans, quan es va inaugurar la línia Barcelona-Mataró, un pagès es va fer una assegurança de vida per agafar el primer tren”.

Les dues famílies protagonistes de la seva ficció són els Ripoll, exponent de l’alta burgesia, i els modestos Bonafont. La mare del Joan Pere, la Lluïsa, és una de les cosidores dels Ripoll, i serà a través d’aquest vincle que el jove ajudant de llibreter quedarà fascinat per una de les cosines dels burgesos, Candela Guañabens. “Com uns Romeu i Julieta moderns, el Joan Pere i la Candela s’enamoren, i el seu drama té com a teló de fons el conflicte armat amb Cuba, el comerç d’esclaus amb les colònies i la vida de la Barcelona nocturna, on les festes elegants convivien amb l’ambient tèrbol del Raval”, resumeix l’autor, que ha dedicat els últims quatre anys al llibre. Va trigar-ne un de sencer a documentar-se, i els altres a aixecar l’edifici lingüístic.

“Una novel·la llarga es pot fer curta, si interessa el lector. I viceversa -assegura-. La llei dels justos té un punt de thriller, perquè hi ha un crim que no es resol fins a l’última pàgina. El final d’un llibre ha de ser coherent però també sorprenent”. Lloréns només avança que el títol que ha escollit es compleix: “Guanyen els bons, això sí que ho puc revelar”. Ara caldrà saber quins dels personatges de la novel·la mereix la victòria, i quins han de ser condemnats.