FOTOGRAFIA

Una Barcelona inèdita: la que van fotografiar les dones

Un llibre rescata l’excepcional i desconeguda obra d’una vintena de fotògrafes del segle XX

Interior de l'Estació de França de Barcelona, abril-maig de 1944
Laura Serra
07/03/2021
4 min

BarcelonaSi preguntem al gran públic el nom de quatre fotògrafs que van retratar la Barcelona del segle passat, serà ben fàcil que apareguin els nostres clàssics: Català-Roca, Miserachs, Centelles i Maspons. O potser seran Brangulí, Colom, Masats i Pomés. Però segur que no seran Margaret Michaelis, Montserrat Vidal i Barraquer, Anna Turbau ni Carme Garcia Padrosa. Totes les imatges icòniques de la Barcelona d’època, aquelles fotos en blanc i negre que han configurat l’imaginari col·lectiu, les van disparar homes. No hi havia dones amb càmera de retratar? Avui és evident que sí, i que la seva obra va quedar amagada o bandejada per context sociopolític poc favorable, sobretot durant el franquisme. La historiadora Isabel Segura ha rastrejat els arxius i recull en un llibre editat per l’Ajuntament de Barcelona i La Fábrica l’obra extraordinària i poc coneguda de 21 dones que van retratar Barcelona des del 1932 fins al 1990.

Barcelona. Fotògrafes comença amb imatges de la ciutat republicana i moderna que atreia fotògrafes estrangeres com la parisenca Dora Maar –que venia interessada per l’obra de Gaudí i va acabar retratant la vida a la Boqueria i el Somorrostro– i l’austríaca Margaret Michaelis. Aquesta última fugia de la persecució nazi i es va acabar establint a la ciutat, especialitzant-se en fotografia arquitectònica, vinculada al GATCPAC i retratant els avenços de la Casa Bloc racionalista o Josep Lluís Sert amb un cartabó a la mà. Barcelona assolia el milió d’habitants, era una ciutat en procés de canvi. La primera setmana de Michaelis a la ciutat, la va passar al Barri Xino, on va captar imatges del dia a dia, de les cuines de les cases o de la prostituta Rosita mirant a càmera. “La seva obra té a veure amb l'experiència. Michaelis publica unes fotos a la revista del GATCPAC, però per a ella en fa unes altres, mirant no tant els arquitectes sinó els paletes de la Casa Bloc i el barri de Sant Andreu", diu Segura.

Rosita al carrer de la Cadena, 1, 1932

La ciutat en guerra la documenten Gerda Taro i sobretot Kati Horna, que és testimoni dels bombardejos del març del 1938 i col·labora amb el Comissariat de la Propaganda. S'hi veuen runes, una operació, un funeral, però no hi fotografia cap mort. Isabel Segura també hi inclou la reportera Anna Maria Martínez Sagi, que marxa amb la Columna Durruti. "No fan espectacle de la guerra", assenyala Segura. Al llibre tampoc hi apareix la Barcelona monumental, de postal: "El fil conductor és que és una ciutat molt viscuda, poc espectacular, amb poc glamur, una ciutat de tu a tu, molt directa amb la gent que l'habita".

Vigilant les pertinences, març de 1938

La ciutat buida de postguerra

Al primer franquisme les fotògrafes passen a ser proscrites: "Les dones s’han de dedicar a las labores del hogar". A partir del 1943, gent com Montserrat Vidal i Barraquer, aficionada a la fotografia des de petita i llavors una dona de 40 anys, tornen al carrer a fotografiar d'amagatotis la Barcelona buida o des dels terrats, on s'havia instal·lat la vida, i després baixen per l’escala i retraten les veïnes en la seva intimitat. Segura assenyala que són fotografies que “han tingut nul·la representació iconogràfica” en l'imaginari popular.

Ningú els hi demanava, però Vidal i Barraquer, Carme Garcia, Roser Martínez Rochina i Rosa Szücs surten a fer reportatges per una ciutat on arriben immigrants, que s'expandeix per la perifèria, i on encara regna la misèria, que elles veuen amb uns altres ulls.

Aquestes dones, que ja es troben en una secció de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, no es van arribar a professionalitzar mai. "Són conscients que no poden subsistir de la fotografia però continuen fent fotografia", diu Segura. Garcia, que ja ha guanyat premis a la URSS, explica en una entrevista que revelava a la cuina de casa: "Soc mestressa de casa i no puc dedicar a la fotografia tot el temps que voldria. Una vegada, enfeinada al laboratori, em va tornar a la realitat el cant del gall; s’havia fet de dia". Rosa Szücs té una imatge d’una dona amb un nadó en una mà i una càmera en una altra. "I, malgrat tot, elles són conscients que estan fent una obra. Ho demostra la durada i la intensitat de la seva feina. Carme Garcia dispara durant tota la seva vida, excepte en el parèntesi de la guerra, fins a la seva mort el 2015. És extraordinària", diu Segura.

Fotoperiodistes professionals

Amb Joana Biarnés, que sí que va poder viure de reportera –tot i haver d'aguantar que la increpessin amb crits de "ves a rentar plats"–, s'obre una nova etapa en què es relliga la fotografia amb l'activisme, en una ciutat en conflicte social i polític. A partir dels anys 70 la fotografia guanya pes social i apareixen noves publicacions que donaran espai a les reporteres. És el cas de Pilar Aymerich, que documenta les Jornades Catalanes de la Dona del 1976; el cas de Colita, que treballa des del feminisme i reivindica les seves predecessores; Anna Turbau; Anna Boyé, i Guillermina Puig, la primera dona que va assolir un càrrec, com a cap de fotografia de La Vanguardia el 1989. També Pilar Villarrazo, Consuelo Bautista i Silvia Colmenero, que es passegen pels suburbis. "Una part dels fotògrafs construeixen una imatge suburbial dels habitants d'aquestes parts de Barcelona. Elles van al suburbi i no l'estigmatitzen", diu Isabel Segura.

La Pedrera, 1982

Una de les imatges del llibre, de Vidal i Barraquer, resumeix perfectament el volum: és el cos d’un home i el cap d’una dona (el seu autoretrat). Eren dones ocupant espais vedats i masculinitzats on aporten una mirada singular. Barcelona. Fotògrafes no només fa justícia a unes pioneres, sinó que també permet ampliar i renovar l’imaginari col·lectiu de Barcelona amb la millor fotografia documental.

stats