Anna Moliner canta les seves paraules

BarcelonaAnna Moliner (Badalona, 1984) va debutar com a actriu amb Dagoll Dagom. La seva trajectòria inclou papers a Mar i cel i a Boscos endins, i també ha format part de la companyia T6 del TNC. Precisament al Teatre Nacional protagonitzarà No feu bromes amb l’amor, d’Alfred de Musset, a partir del 5 de febrer. Però al marge del currículum teatral, acaba de començar a fer camí com a cantautora amb el disc Scents (Satélite K, 2014). “Són cançons que he anat fent des dels 16 anys i que expliquen molt bé la meva evolució personal. Però és ara quan he vist que hi havia un significat per fer aquest disc”, diu Moliner, que compon amb referents musicals com ara Lisa Loeb, Jewel i PJ Harvey.

“És absolutament autobiogràfic”, afegeix abans de detallar el recorregut emocional de les onze cançons. “Parlo de la infància i l’adolescència, de com m’he anat fet gran aprenent a superar les pors que tenim d’enfrontar-nos al món. Hi ha cançons com Ray of darkness i Dissapear que em remeten a aquella època més primerenca, quan una vol sortir de l’ou però no sap com. Després, de quan treballar d’actriu em va fer créixer moltíssim, hi ha temes com Too many lives to live i Confession of love. I la tercera fase és el moment actual, amb What’s your bet i Glass, cançons molt més positives i de reafirmació personal que reflecteixen com en sento ara. Ja estic vivint amb la meva parella, ja estic notant que tinc una llar i ja no tinc aquell sentiment de provisionalitat”, diu.

Glass, el tema que ha triat com a carta de presentació del disc, és el que sintetitza l’autoretrat d’Anna Moliner. “La cançó parteix de la idea d’estar mirant per la finestra quan es fa fosc, imaginant-me altres vides. Això em connecta amb la sensació que em va dur a ser actriu: volia viure moltes vides, i per això em vaig fer actriu. Però Glass acaba dient que ja no necessito viure altres vides perquè la meva ja és prou interessant”, assegura.

Acostumada al teatre, en què l’actriu està al servei del text que han escrit altres, Moliner reconeix el repte que implica sortir a l’escenari a defensar les paraules pròpies. “Em considero artista i penso que la meva manera d’expressar-me pot ser com a cantautora o com a actriu -precisa-. Però sí que és diferent. Quan estàs en un escenari fent un personatge que no està escrit per tu, tens com una bombolla que t’està protegint. Surts a l’escenari amb els teus valors, perquè sempre fas el personatge des de tu, des de la teva ànima, però allò et protegeix. I això em fa sentir molt segura. En canvi, amb les cançons no hi ha protecció, i ja m’agrada perquè té un component de risc”.

L’Anna Moliner del present també reflexiona de quina manera saber cantar ha pogut condicionar la seva trajectòria teatral, però no ho veu com “una cosa negativa, sinó tot el contrari”. “Quan vaig començar amb Dagoll Dagom i només feia musicals, vaig tenir la necessitat de demostrar que podia fer altres coses, i vaig tenir la gran sort d’entrar a la companyia T6 del TNC, que ha sigut com una altra carrera universitària. Hi fèiem teatre de text, però de tant en tant venia algun director que volia posar música i que cantéssim algun tema i sempre m’ho deia a mi. Considero que és positiu perquè m’ho poden demanar. Si no ho pogués cantar no m’ho demanarien”, assegura.