“Al meu oncle avi avui el recordem amb molt orgull”

BarcelonaAbans que comencés la sessió en què s’aprovaria la tramitació de la llei que ha d’anul·lar els judicis sumaríssims, una seixantena de familiars es van reunir en una sala. Es van anar alçant per explicar per què eren allà: pares i mares que van patir la presó per haver defensat un règim democràtic, avis que van ser afusellats per haver sigut alcaldes, d’altres a qui van disparar rere una tàpia per haver escrit articles... La majoria sotmesos a judicis sense proves o amb proves falses. Feia posar la pell de gallina sentir tots aquests testimonis que fa dècades que lluiten perquè la justícia reconegui que els seus familiars van morir sense haver comès cap crim. Amb la veu trencada, deien que han sigut anys de “suplici”.

Rapada i vexada

“A la meva mare la van detenir perquè va ajudar recollint roba d’abric per als soldats republicans que eren al front. La van rapar, li van donar oli de ricí, la van vexar públicament. Va entrar amb 17 anys a la presó i no en va sortir fins que en va fer 25. No la van deixar tornar al seu poble”, explicava un emocionat Manuel Salvador. “Som aquí amb un pessimisme esperançat”, deia Montserrat Puig Antich, que amb les seves tres germanes porta molts anys reivindicant que s’anul·li el judici que va condemnar a mort el seu germà. “S’ha de continuar lluitant perquè ningú oblidi. La memòria que va escriure Franco és falsa. Nosaltres hem d’escriure la nostra pròpia història”, va dir Diego Paredes, el germà de Txiki, l’últim afusellat del franquisme. Tenia només 21 anys, quan el van acusar de pertànyer a ETA i d’haver mort un policia a Barcelona. Mai es va demostrar que fos l’autor del tret. Però això a Franco li era indiferent.

El nebot nét de Companys

“Al meu oncle avi el recordem amb molt d’orgull”, va dir Pep Companys, el nebot nét del president Lluís Companys. “He crescut amb els seus valors, és important no només recordar la seva història sinó també la de milers de víctimes. Portem molt de temps lluitant, no entenc per què és tan difícil reconèixer aquesta injustícia i aquest error”, va recordar.

Rosa Ros Rahola és la néta de Carles Rahola, l’historiador, periodista i assagista gironí que va ser afusellat el 15 de març de 1939. Se’l va acusar de ser un dels “separatistes” de Girona més destacats. És una trista paradoxa perquè Rahola havia escrit punyents pàgines contra la pena de mort a La pena de mort a Girona (Girona, 1934): “El van afusellar rere una tàpia per haver escrit un parell d’articles periodístics. La meva mare deia que no volia morir sense veure anul·lats el judici sumaríssim. No va poder ser. Però avui jo sóc aquí”, va dir la Rosa.

"Per l'edat que tenia no vaig poder plorar"

L’Antònia Robert, que va tenir els dos pares a la presó, va donar les gràcies per haver pogut viure el dia d’ahir, i Artur Ribes, a qui van assassinar el pare per haver lluitat amb el bàndol republicà, va llançar un missatge a l’Estat: “Vull que sàpiguen que quan van matar el meu pare, per l’edat que tenia, no vaig poder plorar”. Els testimonis s’anaven succeint un rere l’altre: a la Carme Bernet li van afusellar el pare i l’oncle va morir malalt a la presó. Salvadora Castelló va perdre el pare: “Jo tenia 18 mesos. Ell es va quedar perquè es va creure el que van dir, que si no tenien les mans tacades de sang, no els passaria res. Tota la vida ha sigut un suplici”.

La néta d’Eugeni Gurnés, alcalde de Llagostera, va recordar que el pare li havia explicat que, cinc dies després que morís l’avi, van rebre’n l’indult. “Fa anys que vivim amb aquesta pena -va dir-. Al judici de l’avi van dir que primer havia matat un capellà, després dos, i després quatre. Els capellans van dir que no era veritat. No va servir de res”.