Aki Kaurismäki: “No m’agraden ni els déus ni la religió”

BarcelonaAmb Aki Kaurismäki (Orimattila, Finlàndia, 1957), gran cronista del desencant del cinema modern, els protocols de la Filmoteca de Catalunya salten pels aires. Plantejar-li una entrevista sense permetre-li fumar i beure és una causa perduda, així que sortim a la terrassa tot i la mossegada del fred de gener. El director d’obres mestres com L’home sense passat és a Barcelona amb motiu d’un cicle conjunt amb Peter von Bagh, historiador i cineasta finlandès que va morir el setembre passat. “El Peter era un vell amic. Programava la Filmoteca d’Hèlsinki quan jo estudiava i em va descobrir moltes pel·lícules. Ens vam fer amics i vam fundar el Midnight Sun Film Festival. Teníem el mateix sentit de l’humor. Ell pensava, com jo, que si no rius més val morir”.

Ahir va presentar el documental Helsinki forever, del seu amic Peter von Bagh. Fa anys que va marxar d’Hèlsinki. La troba a faltar?

És una pregunta complicada. No ho sé. Només hi vaig viure 10 anys i ja fa 25 anys que visc a Portugal, però Hèlsinki encara és la meva ciutat. Hi he rodat més de 10 pel·lícules i conec cada maleït racó de la ciutat. Ara bé, no sé si m’agrada o l’odio. És tan petitburgesa... Però té una història fascinant. Se’m fa difícil odiar-la.

Què té Portugal perquè encara hi visqui després de 25 anys?

El silenci [llarga pausa]. La gent parla massa, tant al cinema com a la realitat. S’ho haurien de pensar dos cops abans de parlar, excepte si és per fer una broma.

Després del que va succeir a París sembla que tenir sentit de l’humor és perillós.

És terrible. La gent s’hauria de ficar els seus déus pel cul i estar-se callats. No m’agraden els déus ni la religió. Buda és l’únic que no invita a la guerra. Jesús, Déu, Mahoma... no m’importen una merda. Quan et mors, et mors. Qui necessita Déu?

Ha dut a Barcelona la seva pròpia còpia en 35 mil·límetres del seu curt O tasqueiro. No és precisament un fan del cinema digital, oi?

Jo no he filmat res en digital. Ara bé, no m’atreveixo a dir que no ho faré mai. Tinc la meva càmera i una taula analògica per muntar. Però no sé si hi haurà laboratoris en el futur. I si no puc revelar el que filmo, aleshores no sé si val la pena rodar.

La seva última pel·lícula, Le Havre, tenia un final feliç. Però no és el més habitual en el seu cinema.

Probablement serà la meva última pel·lícula. M’agradava la idea d’acabar la meva carrera amb una imatge de Yasuhiro Ozu: el cirerer florit. No importa que les flors siguin de paper. A Normandia no floreixen en aquella època de l’any. Però tant se val, el cinema és fonamentalment l’art de la mentida.

Així que després no té previst rodar més llargmetratges.

No vull fer una pel·lícula sense tenir una bona idea. Si me’n ve una al cap, la faré. Però no rodaré pel·lícules només perquè sóc cineasta. No crec en el cinema com a professió. És una feina per a dropos, per a inútils que volen anar d’artistes per la vida.

Havia dit que Le Havre seria el primer film d’una trilogia i que rodaria els següents capítols a Espanya i Alemanya. Què ha passat amb aquest projecte?

M’he fet vell. La idea hi és, però necessito trobar una bona raó per rodar. M’agradaria fer un film a Vigo, a Galícia, però la història encara ha de prendre forma. Mentrestant, em considero retirat.

Torna a mirar les seves pel·lícules?

Mai. Després de fer l’última comprovació tècnica no les torno a mirar. Només paro atenció als errors. És terrible. La memòria és més indulgent que la veritat i prefereixo pensar en les meves pel·lícules antigues com a testimonis de la meva joventut, quan era un paio més atlètic.

Molts artistes defensen que amb la vellesa arriba una certa saviesa.

És una mentida podrida [riu]. La vellesa no porta res de bo. Les persones assoleixen la seva plenitud entre els 32 i els 35 anys. La resta és pura misèria.

Encara va al cinema? ¿Mira pel·lícules habitualment?

Miro pel·lícules cada dia però no vaig al cinema des del 1986. Només miro pel·lícules antigues. Ara estic en la dècada del 1910. No deixo d’anar cap enrere i, com més antigues, més boniques són. El cinema posterior als anys 50 m’avorreix. A veure, ¿em pots dir una sola obra mestra rodada a Hollywood després del 1975? Només una.

Sense perdó, per exemple?

Fas broma, no? Parlem d’obres mestres. Als 60 cada setmana hi havia almenys cinc obres mestres als cinemes d’Hèlsinki. Avui dia només podries trobar Nebraska, d’Alexander Payne. Però no és Hollywood, és cinema independent.

¿Hi ha algun cineasta actual que li interessi?

Jim Jarmusch, els germans Dardenne, Abbas Kiarostami abans de tornar-se comercial, Christian Petzold, Fatih Akin... Però cap cineasta de Hollywood.

Amb alguns d’ells hi acostuma a competir al Festival de Canes.

Fa 10 anys vaig participar en la competició per primer cop, per raons comercials. Va ser un error. Vaig aprendre molt sobre el negoci, però vaig perdre la innocència. No tornaré a competir en un festival. Esclar que, com que segurament no faré més films, és fàcil de dir.

Al seu cinema sembla que no hi caben les noves tecnologies: mòbils, ordinadors...

Stephen Hawking va afirmar que la intel·ligència tecnològica destruiria l’espècie humana... i espero que passi aviat. Com més aviat passi, més possibilitats tindrà el planeta de sobreviure. En el fons, tinc simpatia per la humanitat. També per mi, sóc un paio graciós. Però ens torturem els uns als altres, destruïm el planeta i no tenim futur.

Ja que el cinema no està en el seu horitzó, què pensa fer quan torni a casa?

El meu projecte immediat és esporgar les meves vinyes. Faig el meu propi vi artesà.

I és bo?

No és per regalar-lo al veí. Però per beure-te’l a casa està prou bé.