Air en un Primavera Sound asfixiant
BarcelonaLa vaga de metro va preparar alguns espectadors del Primavera Sound per a les estretors que es van viure sobretot en el concert dels francesos Air, estrelles d’una primera jornada que va aplegar unes 55.000 persones, segons les previsions de la direcció del festival. Seguir el concert del grup de Nicolas Godin i Jean-Benoît Dunckel, fins i tot des d’una distància prudencial, significava assumir que l’espai vital quedaria reduït a la mínima expressió. I només eren les nou de vespre a l’escenari que du el nom de la marca de roba H&M.
Crònica noctàmbula: Nit de festa i terror al Fòrum, amb Tame Impala, John Carpenter i LCD SoundsystemDavant d’una multitud predisposada a passar-s’ho bé, els de Versalles van començar despatxant Venus, Don’t be light i Cherry blossom girl; és a dir, confiant l’inici a un pop electrònic que sembla pensat per a un capvespre. Paradoxalment, encara no era fosc i el joc de llums no va lluir per acompanyar com cal un grup que podria posar banda sonora a la decadència de Lluís XIV, si el Rei Sol fos un monarca segle XXI. Air van obviar l’experiment de Music for museum (2014), però no es van estar d’arraconar l’esperit més pop en un segment central més atmosfèric que alguns espectadors van aprofitar per fer via cap a altres escenaris o per anar a les barres. Tanmateix, en la part final, amb peces com Sexy boy i Kelly watch the stars i la nit jugant a favor de les llums, van recuperar el bon to de pop desmanegat però ballable.
Actitud i música fora de guió
L’italià Alessandro Cortini va tenir l’honor d’inaugurar el festival a les quatre de la tarda a la fresca de l’Auditori. Va ser allà on Cortini, invisible en la foscor, va desenvolupar la seva particular visió de l’electrònica: abstracta i enigmàtica, com les imatges que es projectaven en la pantalla. És una proposta que no deixa cap altra opció a l’espectador que relaxar-se i contemplar-ho tot plegat des de la distància, tant física com emocional.
Sota el sol, el festival es va activar en els escenaris que van obrir els madrilenys Autumn Comets, el valencià Alberto Montero i el grup barceloní Nothing Places. Tots tres s’adiuen amb l’ADN del festival, i tots tres es van veure perjudicats per l’horari: el sol despulla les propostes sense grapa escènica i cal molta actitud per aconseguir que el públic sigui alguna cosa més que un munt d’espectadors passius.
Ben diferent van ser Algiers, la banda d’Atlanta que ja havia presentat credencials en el Primavera Club de l’any passat. Van començar el concert en l’hostil desmesura de l’escenari Heineken picant de mans i posant a bullir un funk que vesteixen de post-punk. El carisma del cantant Frank James Fisher, rebolcant-se per terra com un predicador endimoniat, va atreure la mirada d’un públic ja molt nombrós a quarts de set de la tarda. Algiers hi van posar actitud i, esclar, un repertori mutant que mira el blues, el gòspel, el soul i el funk des del present.
D’aquesta jornada de clatells vermells pel sol i de set apaivagada amb cerveses a 3,50 euros va destacar el sextet comandat per James Hunter, una mena de Van Morrison de bon humor, amb contrabaix, orgue, bateria, guitarra i dos saxos al servei del rhythm’n’blues. Fent música antiga representen l’aire fresc, la sortida del guió marcat per l’evolució de l’indie-rock. I el públic, esclar, no va tenir cap problema per ballar i gaudir amb Hunter.
