Achero Mañas: "Vaig deixar de ser actor perquè la meva filla pogués sentir-se orgullosa de mi"

BarcelonaDeu anys després de la delirant Todo lo que tú quieras, Achero Mañas torna a estrenar una pel·lícula, aquest cop sobre un director de teatre en crisi (Ernesto Alterio) que roba el cadàver de la seva mare per tirar-lo al mar, com era el seu desig. Un mundo normal, que aquest divendres arriba als cinemes, és només el quart llarg de ficció d'Achero Mañas en vint anys: queda lluny l'èxit d'El Bola, un debut que va marcar tendència en el cinema espanyol de l'època però que no va servir d'aval per tenir continuïtat com a director.

Fa temps et vaig fer una entrevista sobre els teus curtmetratges i quan et vaig preguntar si tornaries a dirigir algun curt després d'haver debutat en el llarg em vas dir que ni tan sols sabies si tornaries a dirigir un llarg. Aleshores em va semblar una resposta fora de lloc, venint d'un director que acabava de triomfar als Goya amb la seva opera prima

Suposo que ja era molt conscient de la professió que tenia i dels alts i baixos d'aquesta carrera. I ja portava uns quants anys fent d'actor: havia fet trenta pel·lícules i tres sèries de televisió, coneixia una mica la professió. A més, vinc d'una nissaga d'artistes: la meva mare és actriu i el meu pare dramaturg, així que sabia que la meva carrera es podia interrompre en qualsevol moment.

Per què vas deixar de ser actor de manera tan abrupta? Vas fer papers notables com el de La ley de la frontera. I un dels teus films com a director, La ley de la fronteraNoviembre

Va ser arran del naixement de la meva filla. Al veure-la al cabàs em vaig girar i vaig dir a la família: “No tornaré a ser actor”. Ells em van mirar astorats perquè sabien que ho deia de debò. I estava en el millor moment de la meva carrera! Era el 1994 i jo ja preparava el meu primer curt perquè volia fer altres coses. Com a actor, feia projectes amb els quals tenia poca afinitat. Una feina vocacional s'havia acabat convertint en alimentària i això m'enfonsava. Hi havia poques pel·lícules que m'interessessin i una pila d'actors barallant-nos per fer els mateixos papers. M'oferien feines, però cap m'agradava i tenia la necessitat de sentir-me orgullós de mi mateix i sobretot que la meva filla també pogués sentir-se algun dia orgullosa de mi. Amb la direcció em semblava més factible aconseguir-ho.

Vint-i-sis anys després, la teva filla, Gala Amyach, emprèn la carrera que tu vas abandonar i debuta com a actriu a Un mundo normal

Admiro molt la capacitat dels actors per enfrontar-se a reptes emocionals i ser una mena d'alter ego de la societat. Però si hi ha un ofici difícil és el seu, i molts pares que han sigut actors no volen que els seus fills segueixin el seu camí. Jo no, jo estic molt orgullós de la Gala i l'admiro molt per voler ser actriu. I tant de bo ho aconsegueixi.

Ella interpreta la filla d'un director de teatre amb qui té grans diferències però alhora molta complicitat. Darrere la càmera també la teniu, tu i ella?

Sí, de sempre, però és que la complicitat entre pare i fills és una tradició a la meva família. Jo també la tenia amb la meva mare. Som molt oberts i ens ho expliquem tot. Ara, la relació que tenen els personatges no és ben bé com la nostra: la meva filla està orgullosa de la seva família, no com el personatge que interpreta, que ha estudiat dret i rebutja la professió del pare.

Com sorgeix la història d'Un mundo normal

Sorgeix d'una anècdota personal. La meva mare em va dir un dia que no vol que l'enterrem ni que la incinerem, sinó que tirem el seu cos al mar, com feien els pirates. El seu desig em serveix per reflexionar sobre com sobreviuen les singularitats a les convencions. I com que jo no sé si tinc valor d'enfrontar-m'hi, he creat un personatge, el de l'Ernesto, que sí que s'hi enfronta. En ell hi ha algun element meu, però el més autobiogràfic del film és l'esperit de la meva família, que en realitat pot ser el de qualsevol família.

Hi ha un moment en què el personatge d'Ernesto defineix les sèries com “plastilina argumental estirada”. Tu penses el mateix?

Ho he pensat d'algunes sèries, però també hi ha sèries meravelloses, com Merlí. I una cosa positiva és que ara les sèries s'ocupen més de les classes mitjanes que el cinema. Jo no tinc cap problema en dirigir sèries i, de fet, estic treballant en un projecte de sèrie, però només la dirigiré si tinc llibertat com a autor. Si no, que ho faci l'algoritme. Les plataformes s'han convertit en els grans estudis dels nostres temps, els directors tenien menys llibertat amb elles que amb els productors de sempre.