Normandia 75 anys després
L’operació Overlord va fer-se en paral·lel a la menys coneguda operació Bagration al front de l’est
HistoriadorAra fa 75 anys, les platges del nord de França es van veure sotragades pel brogit d’un massiu bombardeig aeronaval que anunciava la tan llargament esperada invasió anglo-americana de la Festung Europa hitleriana. Es tractava d’una operació llargament esperada per tots els actors de l’últim gran conflicte mundial, així com per la població d’una Europa Occidental que portava quatre anys sotmesa a l’ocupació de les forces alemanyes. Per a molts, era el senyal que l’alliberació del jou germànic estava a trucant a la porta; per a d’altres, per a aquells que havien col·laborat amb els nazis, era un motiu de terror en estat pur.
El Desembarcament de Normandia, el nom en clau del qual era Overlord, va ser motiu d’amargues disputes entre britànics i nord-americans. Mentre que el primer ministre britànic, Winston Churchill, insistia en la necessitat que el desembarcament es fes als Balcans, el que ell anomenava el tou baix ventre d’Europa, els nord-americans estaven clarament decantats per un atac directe, molt d’acord amb la seva mentalitat de posar fi al conflicte com més aviat millor. En aquest sentit comptaven com a alitat amb Ióssif Stalin, el premier soviètic. Durant gairebé tres anys la Unió Soviètica s’havia enfrontat a la major part de la potència militar de l’Eix, i no va cessar de demanar insistentment l’obertura d’un segon front que fes minvar les forces enemigues. El punt clau va ser la Conferència de Teheran (1943), on Winston Churchill va ser completament marginat de la presa de decisions de cara a l’any 1944, i on el president nord-americà Franklin Delano Roosevelt es comprometia amb Stalin a un atac directe contra el centre del poder alemany.
Aquestes tensions de l’esfera política es van traslladar a l’àmbit militar, on ja feia temps que es produïen tibantors entre generals nord-americans i britànics, especialment entre els egos descomunals de Patton i Montgomery. Va ser necessària tota la diplomàcia d’un altre general, Eisenhower, comandant en cap de les forces conjuntes, perquè continuessin treballant plegats per derrotar l’enemic nazi. No va ser l’únic xoc de visions entre militars, però sí el més destacat, atès que, sens dubte, eren dos dels millors generals dels exèrcits occidentals.
Però Overlord també tenia un nivell estratègic que moltes vegades ha quedat en l’oblit. No es tractava d’una operació aïllada, sinó d’un atac que es desenvoluparia paral·lelament a una massiva ofensiva soviètica a partir de mitjans de juny al front de l’est, el nom en clau de la qual va ser operació Bagration. Les dues ofensives s’havien de prestar un suport mutu, fixant les forces alemanyes als dos teatres d’operacions i fent que les reserves disponibles s’haguessin de dividir, necessàriament, entre dos destins diferents, reduint així el seu impacte en el front al qual anessin destinades. El debat sobre si Bagration va ajudar Overlord o al revés encara és viu, així com el de quina de les dues operacions va ser més clau per al triomf de l’altra. I com a mostra, un revelador títol d’un llibre de l’historiador nord-americà Kenneth C. Weiler, aparegut el 2010: Per què es va guanyar la batalla de Normandia. Operació Bagration i la guerra a l’Est 1941-1945.
L’assalt a les platges de Normandia va ser un exercici logístic d’una magnitud mai vista. L’acumulació de subministraments, la creació d’equips especialitzats com ara versions amfíbies dels carros de combat Sherman i Churchill, el desenvolupament de ports artificials coneguts com a Mulberrys... Només la potència industrial nord-americana podia dur a terme una operació d’aquestes dimensions i, tot i així, va ser necessari gairebé un any i mig de preparació per estar en disposició d’iniciar l’assalt final contra el règim de Hitler.
Un exèrcit fantasma
Aquesta acumulació de mitjans es va veure complementada per una de les operacions de desinformació amb més èxit de tota la història: la denominada operació Fortitude. Durant mesos, els serveis d’informació alemanys van ser intoxicats i se’ls va fer creure que el desembarcament es produiria per Pas de Calais, justament on les defenses de la muralla de l’Atlàntic eren més fortes, un fet que els alemanys volien creure. Així, es va crear un autèntic exèrcit fantasma compost per tancs i camions inflables, falses ordres de desplegament i d’assignació de recursos i, fins i tot, s’hi va posar al capdavant el general Patton, que havia estat destituït del comandament per haver bufetejat un soldat amb neurosi de combat.
Els alemanys tenien en molt alta consideració aquest general i creien que seria ell qui els nord-americans posarien al front del contingent ianqui per al desembarcament. Per tant, el desplegament d’aquest autèntic exèrcit fantasma a la zona de Stratford upon Avon, a la costa anglesa situada davant de Pas de Calais, encara va reforçar més les conviccions alemanyes que qualsevol altre atac només era una distracció del veritable punt focal de l’atac aliat. Un element destacat dins de tota aquesta complexa operació va ser un català, Joan Pujol, àlies Garbo, que va treballar com a agent doble dels serveis d’espionatge enviant contínues informacions falses als alemanys que apuntaven en la línia ja indicada. Reafirmava així els comandaments hitlerians en la seva creença que el desembarcament seria pel Pas de Calais.
Tot i la intensa preparació, la incertesa sobre el resultat final de l’atac sempre va planar sobre els aliats. De fet, Eisenhower va escriure una carta comunicant la seva dimissió en cas que l’atac fracassés. I així, quan la nit del 5 al 6 de juny de 1944 els soldats pujaven als avions o s’amuntegaven en els vaixells que els portarien cap a les platges normandes, el terror era el sentiment més comú, tal com recull l’historiador britànic Antony Beevor al seu monumental llibre El Día D. La incògnita sobre què es trobarien realment es veia influenciada per la propaganda nazi, que presentava la muralla de l’Atlàntic com un conjunt inviolable de gegantines fortificacions de ciment. Tot i els informes del reconeixement aeri aliat i la Resistència francesa en sentit contrari, res no es podia descartar.
Soldats que no parlaven alemany
Sorprenentment, la preparació dels alemanys per enfrontar-se al desembarcament era menor del que es podia esperar. Les divisions desplegades a França havien patit contínues transferències de personal per cobrir baixes del front de l’est i tenien una baixa prioritat en l’assignació de materials, especialment de carros de combat Tiger i Panther, i la mateixa situació es repetia amb les forces aèries. A més, moltes divisions estaven etiquetades com a estàtiques, és a dir, només aptes per a accions limitades de defensa costera, i en d’altres s’hi integraven les Ostlegionen, unitats reclutades en territoris de la Unió Soviètica com Geòrgia o Txetxènia, moltes de les quals, per tant, ni parlaven alemany. Com va explicar un comandament alemany al seu superior jeràrquic, resultava extremadament difícil demanar motivació a uns homes que s’havien allistat per lluitar contra l’opressió soviètica i que s’havien trobat lluitant per Alemanya, contra anglesos i nord-americans, i a França.
A més, els comandaments alemanys estaven dividits sobre com calia fer front a l’atac. Els dos màxims responsables, els mariscals Rommel i Von Rundstedt, diferien radicalment: per a Rommel, l’única possibilitat de victòria consistia en enviar contra els invasors totes les forces disponibles en les primeres hores de l’atac. Per contra, per a Von Rundstedt el millor era deixar que avancessin i llançar després al combat els tancs per encerclar i destruir els invasors. Hitler va adoptar una decisió ambigua: va dividir les forces blindades entre els dos comandaments, però només una part, mentre retenia sota la seva autoritat la major part de les divisions cuirassades.
La carnisseria d’Omaha
L’acció principal va ser una barreja d’èxits i fracassos. En general, la resistència va ser menys ferma del que s’esperava, amb dues excepcions notables: la platja Omaha i el sector de la ciutat de Caen. A Omaha, apropiadament batejada com la platja sagnant, els nord-americans es van topar amb tota la 352a divisió d’infanteria: el resultat va ser una carnisseria dramàtica magníficament reflectida per Steven Spielberg a Salvem el soldat Ryan. El segon cas va ser a Caen, on les forces britàniques van ser aturades per la 2a divisió cuirassada alemanya. De fet, la ciutat no cauria fins al mes d’agost.
Un dels fets més controvertits va ser la immobilitat de la major part de les formacions blindades alemanyes. A causa dels hàbits de treball de Hitler, el dictador estava dormint en el moment del desembarcament i ningú va gosar despertar-lo; per tant, les divisions cuirassades es van quedar sense moure’s. Quan per fi es va despertar, Hitler estava eufòric. Per a ell, havia arribat el moment de destruir les forces atacants i donar un tomb al conflicte, ja que la derrota aliada permetria alliberar unitats per reforçar els fronts d’Itàlia i l’Est. Era una idea molt allunyada de la realitat, però ja feia temps que l’estabilitat mental de Hitler lliscava perillosament cap a un món que només existia dins del seu cap.
75 anys després, el desembarcament de Normandia continua viu en la memòria popular gràcies al protagonisme que li ha donat Hollywood: des de la clàssica El dia més llarg fins a la brutal Salvem el soldat Ryan, passant per la sèrie de la HBO Hermanos de sangre. Tot i el seu simbolisme -va ser l’inici del final de la Segona Guerra Mundial-, Normandia no va ser la batalla decisiva del conflicte. Molt més important va ser Bagration, que portaria els soviètics a creuar tot Bielorússia fins a Varsòvia, esclafant pel camí tot un grup d’exèrcits amb uns efectius totals de més de 350.000 homes. Per a molts comandaments alemanys, a partir del 6 de juny la derrota final només era una qüestió de temps. Desgraciadament, per a la població alemanya i de gran part d’Europa, Hitler no era un d’ells, i la seva decisió de resistir fins al final només va incrementar el patiment de molta gent durant els últims mesos de l’últim gran conflicte mundial.