“Il·lusió tota, coneixement de l’administració, zero”

Barcelona“Il·lusió tota, coneixement de l’administració, zero; vocació de carrera política, zero”, assegurava Enric Truñó, que va entrar com a regidor de Convergència Socialista de Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona el 1979, després de les primeres eleccions democràtiques, i va continuar les següents legislatures amb el PSC fins al 1998. Amb actes, jornades i diverses exposicions fins al 28 de febrer es pot veure Fer la Barcelona democràtica: La il·lusió dels aprenents (1979-1983), amb què l’Arxiu Municipal de Barcelona i la Fundació Carles Pi i Sunyer commemoren els 40 anys de la celebració de les primeres eleccions democràtiques a Barcelona el 3 d’abril del 1979.

“Amb els documents originals que es conserven al fons de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, volíem explicar els reptes als quals s’enfrontaven els nous regidors i els projectes que es van plantejar per capgirar la Barcelona franquista”, explica la comissària de les exposicions, Mireia Capdevila. Gran part de la documentació que es va generar en aquells primers anys de democràcia estava dispersa i no s’havia investigat. “Molts dels projectes que es van iniciar aquells anys formen part de la Barcelona actual, com la gestió de l’espai urbà, les zones verdes, la zona blava d’aparcaments o les xarxes urbanes d’autobusos”, assegura Capdevila.

Un greu dèficit econòmic

L’abril del 1979, per exemple, es va constituir la regidoria de serveis socials: “Va ser pionera. Barcelona va ser la primera ciutat a Espanya que va tenir serveis socials i també se’n va descentralitzar la constitució amb les regidories de districtes. El poder local es va estendre més enllà de la plaça de Sant Jaume”, diu Capdevila. Un dels grans reptes als quals es va enfrontar aquell primer consistori va ser la crisi financera. L’estiu del 1980 hi havia un dèficit en la hisenda local de més de 72.000 milions de pessetes: “La resolució d’aquesta crisi va centrar els esforços de l’equip de govern durant els primers anys de mandat”.

Aquell primer consistori, per tant, va portar a terme la política de “sargir”: “No van invertir els pocs diners que tenien en grans obres urbanístiques, sinó en les petites intervencions de barri perquè el ciutadà veiés que passava a ser el centre d’interès”, destaca la comissària de les exposicions.

Altres coses, però, sí que han canviat força des d’aquell primer ajuntament democràtic. Aquell 1979, dels 43 regidors, només tres van ser dones: Francesca Masgoret i Mercè Sala amb el PSC i Núria Gispert amb el PSUC. Actualment, hi ha 19 dones a l’Ajuntament de Barcelona. Francesca Masgoret va ser la primera regidora de Serveis Socials: “Érem pocs però molt entusiastes, i no ens conformàvem. Que això no s’ha fet mai? Doncs provem-ho!”, recordava Masgoret.

Aquells primers anys també es van fer força canvis al nomenclàtor de la ciutat. Però aquests canvis no es decidien a la plaça de Sant Jaume, sinó que sorgien dels barris. “El nomenclàtor era important, i algunes de les primeres accions dels consells de districte van ser canviar els noms dels carrers -explica Capdevila-. Per exemple, el carrer Zumalacárregui, que era un capitost carlí del segle XIX, va passar a dir-se De Riego, pel general progressista que donaria nom a l’himne republicà”.