Els 40 anys del festival de Torroella de Montgrí en cinc actes

Torroella de MontgríEra el 23 de juliol de 1980 quan Torroella de Montgrí va acollir el concert de l’orquestra Franz List de Budapest que s’havia de celebrar a Mataró. Amb només 24 hores d’antelació, els montgrins van anar per feina i van decidir que, si no es podia fer al Maresme, ells trobarien un espai. Van parlar amb els capellans de l’època i els van donar permís per organitzar-lo a l’església de Sant Genís. En aquell moment ningú es podia imaginar que aquella actuació es convertiria en la primera pedra d’un festival que duraria més de 40 anys i que aconseguiria portar els artistes més reconeguts internacionalment de la música clàssica i de la música antiga.

“Va ser fruit de l’atzar, però va ser possible perquè hi havia una brasa cuidada durant segles: la tradició musical de Torroella es remunta a abans del segle XV”, puntualitza la directora del festival de Torroella de Montgrí, Montse Faura, que destaca especialment el paper que va jugar el Casal del Montgrí, una entitat nascuda als anys 60 per recuperar els anhels de llibertat perduts durant el franquisme, i que va ser l’embrió de les Joventuts Musicals de Torroella que, el 1980, van impulsar el festival, però també més tard els projectes Fringe, el Jazz Festival l’Estartit, les residències de música antiga EEEMerging i l’Escola Municipal de Música i Dansa, que omplen de notes musicals la vila tot l’any.

L’església de Sant Genís

Tot i que pràcticament no hi havia hagut temps d’anunciar-ho, aquell primer concert va ser tot un èxit. Tant, que van decidir organitzar l’any següent el Cicle de Concerts d’Estiu. Els seus inicis van ser senzills i modestos: un llum de flexo amb els cables estirats davant dels músics. “La il·luminació no era gaire bona, i si els músics no s’hi veien, en Josep Lloret [el primer director artístic i alma mater del festival] anava a casa seu i hi portava una làmpara”, diu Faura amb un somriure. A més, van intentar millorar l’acústica del temple primer amb un gran llençol, i després amb una pantalla fabricada pels impulsors del projecte.

“Recordo que costava fer els concerts a l’església; de vegades havies d’esperar que acabés el rosari o desmuntar-ho tot ràpidament perquè després hi havia un funeral. Era una facultat d’improvisació i de ganes de fer alguna cosa bona”, destaca el pianista Joaquín Achúcarro, que fa 30 anys consecutius que actua al festival. “He vist com creixia el seu entusiasme per fer realitat els seus somnis. Això de Torroella és únic a la meva carrera: no hi ha cap altre lloc del món on hagi tocat 30 anys seguits”, recalca el músic.  

La música s’estén per la vila

Però ben aviat l’església va quedar petita i van decidir conquerir la plaça de la Vila. “Grans noms de la música van acceptar que, mentre tocaven, se sentís el so de les campanes, els gossos bordant, els cambrers servint… perquè el festival tenia un nivell de seducció molt gran després dels primers anys”, comenta la filòsofa i escriptora Eulàlia Bosch, que és la comissària de l’exposició De l’església a l’auditori, que s’ha organitzat en motiu del 40è aniversari. 

Com a l’església, la plaça es va convertir en l’escenari de grans concerts, però on també es van fer òperes, classes de música i assajos. I això que no sempre va ser fàcil: els organitzadors van haver de crear una petxina per millorar l’acústica i van haver de fer front a tota mena d’imprevistos com la tramuntana o la pluja. “És una mostra de la tenacitat i paciència d’un grup ampli de persones que tenien molt clar quin era el seu somni. Res no els aturava; al contrari, a cada dificultat creixien”, recalca Bosch. 

Un auditori propi

La perseverança dels impulsors i el renom que va guanyar el festival en 32 anys van contribuir a la creació de l’Auditori Espai Ter, que es va convertir en la seu principal del festival des del 2013. Precisament aquell any es va estrenar la nova direcció, encapçalada per Montse Faura, després de 29 anys sota la batuta de Josep Lloret i un any i mig d’Oriol Pérez. “Vam guanyar una acústica molt sincera tant per a qui interpreta la música com per a qui l’escolta”, subratlla la directora, que es va marcar com a objectiu quan va arribar “captar l’essència del festival, donar-li continuïtat amb altres estils i actualitzar-lo, però sempre mantenint la seva personalitat i singularitat”. 

El tresor més preuat: el públic

Un dels trets diferencials que la majoria d’artistes destaquen és el públic. “Em vaig enamorar de la seva gent i del festival, es nota que té molta història. Al públic es nota que li agrada la música, i el més bonic, per a mi, és que no és només un concert, sinó que forma part de tota una experiència: venen a escoltar, però també a conversar, a retrobar-se, a recordar. M’encanta l’ambient d’aquest festival”, destaca la violinista Armandine Beyer. De fet, a Faura també va ser una de les coses que més la va captivar: el gran coneixement de música que tenen els montgrins. “L’endemà d’un concert, al forn de pa, al bar, al quiosc, sents veïns comentant la nit anterior, discutint si va ser millor aquest o aquest altre, i rememorant concerts anteriors”.  

Festival del poble i per al poble

Una altra de les característiques del festival és que és dels pocs organitzats per la societat: les Joventuts Musicals són una entitat sense ànim de lucre amb 450 socis. “No hi ha al darrere cap ajuntament, cap privat, ni una sola marca. La propietat és de la societat que durant 40 anys ha persistit en el seu esperit. L’han impulsat els veïns per als veïns”, ressalta la directora, que també destaca el doble vessant del festival: el cultural i l’educatiu. Al llarg de la seva història ha organitzat classes i cursos en paral·lel als concerts, a més de crear nous espais com el Fringe i l’EEEMerging per donar una oportunitat als joves talents. 

De fet, hi ha artistes com el pianista i compositor Albert Guinovart i el compositor Joan Magrané que primer van assistir a cursos i anys més tard hi van actuar com a músics. “És un festival que mira als grans noms però també als joves, i com a artista és una gran oportunitat quan comences. S’ha convertit en un lloc de trobada del que passa a Europa i del que passa a Catalunya”, defineix Magrané. 

En 40 anys el festival ha fet front a tota mena de dificultats. La darrera: la pandèmia que va espatllar la celebració de l'aniversari. Però, seguint l’estela dels fundadors, lluny de doblegar-se, van tirar endavant igualment i han acabat celebrant el 40è aniversari amb tot un any d’activitats i concerts, entre les quals l’exposició De l’església a l’auditori, que han concebut com una simfonia, amb tres moviments. “D’agost a agost haurem fet més de 40 concerts”, assenyala Faura. I Bosch resumeix la seva essència: “El festival de Torroella és el producte d’un poble que es planteja elevar el nivell de la seva vida quotidiana a través de la cultura en el sentit més ampli. És increïble com han aconseguit tenir un festival tan important i reconegut internacionalment”.