250 anys de Beethoven: la grandesa està en els detalls

THE NEW YORK TIMESLa indústria de la música clàssica tenia planejat tirar la casa per la finestra per commemorar el 250è aniversari de Beethoven aquest any, culminant amb el seu aniversari aquesta setmana. La seva data de naixement és incerta. Alguns documents indiquen que el van batejar a Bonn el 17 de desembre del 1770. Com que era habitual batejar els nadons 24 hores després del seu naixement, sempre s’ha assumit que va néixer el 16 de desembre, però no ho podem saber del cert.

La qüestió és que s’havien programat actuacions durant tot l’any a tot el món. Però, quan va arribar la pandèmia, la festa d’aniversari de Beethoven es va cancel·lar, juntament amb tot el calendari escènic. Però no tingueu por: li continua anant bé. Com diuen els anuncis del Carnegie Hall, "és la cara indiscutible de la música clàssica occidental". El domini de Beethoven en els programes de clàssica és al·lucinant. Però és que ell va ser increïble. Va cultivar la mística del compositor com a colós, com a vident i com a heroi cavalcant la terra, canalitzant missatges del més enllà i revelant-nos-els a nosaltres, els mortals.

En persona, potser no desprenia aquesta imatge. Desmanegat i malcarat, es feia il·lusions amb tenir sang blava, s'enamorava de dones de rang superior de Viena que eren inabastables i, en un intent patètic de tenir una família, es va passar anys al jutjat lluitant per prendre-li la custòdia a la mare viuda del seu nebot perquè la considerava no apta moralment (i va aconseguir-ho). Tot i així, potser la seva aparença estranya i la lluita amb la sordesa van contribuir a llançar el seu encanteri. I fos com fos la seva personalitat, la seva música defineix la grandesa i l'heroisme. Què sentim a la pel·lícula El discurs del rei quan Jordi VI d'Anglaterra s'adreça als súbdits a l'inici de la Segona Guerra Mundial? El lent moviment de la Setena simfonia, solemne, determinada.

Condensat en quatre notes

Sí, Beethoven va escriure peces heroiques. Però també va escriure peces d’humor audaç i, fins i tot, divertidíssimes, com el final de la Sonata núm. 6, que podria ser la banda sonora d’una comèdia muda. Fins i tot el final de la Simfonia heroica és bulliciós i ple de bromes musicals. Totes aquestes obres, ja siguin desenfrenades, místiques o sublims, d’alguna manera capturen la grandesa i semblen inevitables, com si la música hagués de ser de la manera que és. Per què?

Tot està en els detalls.

Beethoven va ser un mestre –potser el mestre definitiu– de la tècnica d’utilitzar petits motius (poques notes, un fragment melòdic, un gest rítmic) per generar tot un moviment, fins i tot una composició sencera. Això en part ho va aprendre de Haydn durant el temps que va passar amb el vell mestre a Viena, i també mentre estudiava i copiava les seves composicions, cosa que va fer durant anys.

Però Beethoven va portar la tècnica a un altre nivell de sofisticació. Els concertistes no poden recollir conscientment totes les recurrències i manipulacions de motius en una peça de Beethoven. Tot i això, aquests elements interrelacionats arriben de manera subliminar, fins i tot per als que no estan formats en música. Per això moviments com el final frenètic de la Setena simfonia semblen una entitat cohesionada i coherent, una peça realment genial.

Aconseguir coherència en els motius de la seva obra no va ser fàcil per a Beethoven. Ja ho va explicar Leonard Bernstein en les seves conferències televisades: només les quatre notes d'obertura de la Cinquena simfonia –i per les quals es coneix com la simfonia del destí– són utilitzades "com un trampolí per a la continuïtat simfònica que vindrà". I va fer el mateix agafant el primer moviment de la Simfonia pastoral per demostrar que el motiu de la peça està contingut en els quatre primers compassos.

La influència del mètode Beethoven

Els compositors posteriors a Beethoven es van inspirar en gran mesura amb aquesta tècnica, no només les simfonies de Brahms i Mahler. Wagner va utilitzar el mètode de Beethoven per a les seves òperes, utilitzant leitmotivs per estructurar obres que duraven hores. Puccini tenia la seva pròpia versió del procediment.

Steve Sondheim, acabat de sortir de la universitat, va estudiar les composicions dels quartets de Beethoven, entre altres obres, durant sessions privades amb el compositor dodecatònic Milton Babbit. El més important que va aprendre d’aquestes lliçons va ser la “composició de línia llarga”, com organitzar partitures per durar 3 minuts, 15 minuts, 33 minuts. "Em va ser molt útil quan vaig començar a escriure cançons llargues i escenes", deia, i recordava l’inici del segon acte de Sweeney Todd.

Fins i tot avui sovint llegeixo per exemple un compositor explicant que la seva nova peça de música de cambra escrita en un sol moviment de 15 minuts i amb llenguatge atonal està basada en un motiu de cinc notes. Beethoven ho aprovaria.