El 2019 en 10 moments artístics

BarcelonaL’any 2019 ha passat al món de l’art entre l’espiritualitat enmig del brogit de Bill Viola i Jaume Plensa, la ràbia de Daniela Ortiz i l’humor absurd de Maurizio Cattelan. Pel que fa als museus, les ampliacions han sigut les protagonistes, des de la del MoMA, que va reobrir a l’octubre, fins al creixement anhelat del Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Macba.

La primavera més negra de Notre-Dame

Les ferides que el foc va provocar a la catedral de Notre-Dame encara perduren: vuit mesos després de l’incendi que va destruir l’agulla i una part de la coberta a l’abril, els esforços dels operaris es concentren en desmuntar la bastida on es va originar el foc i que va quedar parcialment fosa.

Al segle XXI, una catàstrofe patrimonial d’aquesta magnitud és més que un edifici icònic fet malbé: el sector privat va aprofitar l’ocasió per fer màrqueting amb unes donacions tan milionàries que tenien un punt obscè. També va ser una altra oportunitat per posar damunt la taula el debat de si la restauració ha de ser mimètica, com ja va fer Viollet-le-Duc al segle XIX, o diferenciar-se de l’arquitectura preexistent; així, es van poder veure propostes tan agosarades com una que consisteix en plantar un hort a la coberta i una altra que planteja construir-hi una piscina. Però la complexitat dels treballs que s’han de portar a terme va suposar un bany de realisme i aviat es va deixar de fer volar coloms.

El MoMA va créixer per ser més plural

El MoMA de Nova York va ser clau en la creació del cànon de l’art modern, i també ho vol ser de l’art global del segle XXI: a l’octubre va tornar a obrir les portes després de renovar la col·lecció permanent, i ara les obres icòniques d’artistes com Pablo Picasso i Vincent van Gogh conviuen amb els treballs de més dones que abans i d’artistes llatins i afroamericans. A més, la col·lecció és més dinàmica i s’hi fan canvis cada mig any. Amb la nova transformació el museu va guanyar 4.000 metres quadrats.

El seu director, Glenn D. Lowry, també vol potenciar el diàleg de diferents disciplines artístiques i, com a la Tate Modern de Londres, introduir la performance dins les sales. La nova ampliació del MoMA és una d’aquelles habituals al món anglosaxó però envejables a Espanya, on els museus no tenen una salut econòmica tan llampant. Tot i així, l’afany del museu de donar visibilitat a col·lectius sovint oblidats va ser qualificat també com un empatx de correcció i de voler institucionalitzar (i amansir ) l’art polític.

Catalunya, territori Bill Viola

L’exposició que la Pedrera dedica al vídeoartista nord-americà Bill Viola, encara en cartell, és una fita per partida doble: Miralls de l’invisible inclou una vintena de les seves obres des de mitjans dels anys 70 i, a més, la fundació ha estès l’impacte de la mostra arreu del territori. Coincidint amb l’exposició, la primera de l’artista a Barcelona, el Museu Episcopal de Vic, el Museu de Montserrat i el centre d’art contemporani de Girona, el Bòlit, presenten altres dels seus treballs. Seguint amb la celebració de l’obra de Bill Viola a Catalunya, la Fundació Sorigué es va avançar a la Pedrera i al juny va presentar la instal·lació permanent d’un altre dels seus vídeos, Ocean without a shore, a Planta, la plataforma artística que han ubicat a la gravera del Grup Sorigué a La Plana del Corb.

Aniversari del Museu del Prado amb rècord

El Museu del Prado ha celebrat el bicentenari amb un programa ambiciós que ha rebut una resposta entusiasta del públic: el Museu tanca l’any amb la xifra rècord de 3,3 milions de visitants, un 10,1% més que al 2018. El programa de celebracions va ser ambiciós en tots els sentits: va incloure una exposició blockbuster, com Velázquez, Rembrandt, Vermeer. Mirades afins, i encara estan en cartell dues mostres més, una de dibuixos de Francisco de Goya i una altra de les pintores pioneres Sofonisba Anguissola i Lavinia Fontana. Una altra de les iniciatives de la celebració del bicentenari va consistir que un museu de cadascuna de les comunitats autònomes acollís una obra del Museu. En el cas de Catalunya, la Fundació Gala Salvador Dalí exposa fins dimarts una pintura de Rafael, Verge de la rosa, per explicar l’admiració que l’artista empordanès va tenir pel mestre italià.

La venda infructuosa del Botticelli de Cambó

La família Guardans-Cambó no va tenir èxit quan va posar a la venda el Retrat de Michele Marullo Tarcaniota, de Sandro Botticelli, a la fira londinenca Frieze Masters al setembre. La principal raó perquè cap col·leccionista va pagar els 30 milions que havia fixat la galeria Trinity per aquest tresor renaixentista, la meitat de la taxació de l’Estat, és que el ministeri de Cultura va declarar el quadre inexportable. Per tant, no pot sortir d’Espanya. Al marge de la qualitat artística, Retrat de Michele Marullo Tarcaniot és excepcional perquè és l’últim Botticelli en mans privades. Els Guardans-Cambó no van aconseguir vendre’l, però sí que l’Estat i el Govern fessin públiques les seves postures sobre el cas: ni el ministeri de Cultura ni el departament de Cultura, que té uns pressupostos especialment minsos, es van plantejar comprar el retrat, i el ministre José Guirao va afirmar que si el quadre anés a una col·lecció pública la més idònia seria la del MNAC, on hi ha la major part de la col·lecció Cambó, i que tindria una actitud positiva si el museu i la Generalitat el volguessin comprar.

El retorn de Plensa a Barcelona i Madrid

Dues exposicions de Jaume Plensa van coincidir en el temps al Macba i al Museu Reina Sofia, un gest que va suposar el retorn de l’artista als grans museus espanyols després d’anys de tenir més visibilitat a nivell internacional. Mentre que l’exposició del Macba va ser un repàs de la seva trajectòria, a Madrid Plensa va demanar silenci enmig del brogit de la societat contemporània amb tres caps a penes visibles al Palacio de Cristal. La presència de Plensa a diferents llocs de Catalunya i l’Estat va continuar després d’aquestes exposicions: té un cap gegantí instal·lat al monestir de Montserrat i un conjunt de set caps més al Palau de les Arts de València. Plensa va definir el 2019 com el seu “any espanyol”, però també va inaugurar exposicions a Mèxic, Moscou, Sant Petersburg, París i Bad Homburg.

El MNAC i el Macba creixeran

L’ampliació del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) al pavelló de Victòria Eugènia sembla estar una mica més a prop: la consellera de Cultura, Mariàngela Villalonga, va anunciar al desembre que si s’aproven els pressupostos faran una aportació de 2,5 milions d’euros per climatitzar la part del pavelló reformada per l’Ajuntament de Barcelona. Si s’acompleixen les previsions, el palau obrirà les portes com a seu del MNAC el 2021 amb una gran exposició d’abast internacional sobre Antoni Gaudí.

També es va resoldre la polèmica ampliació del Macba, després de mesos de mobilització dels veïns del Raval perquè la capella de la Misericòrdia es convertís en un CAP. Ho van aconseguir: el museu va trobar una altra solució i creixerà en un edifici de nova planta a la plaça dels Àngels i connectat amb el convent dels Àngels.

¿On és el ‘Salvator Mundi’?

La pintura atribuïda a Leonardo da Vinci Salvator Mundi es va convertir en la més cara després de ser venuda per 382 milions d’euros en una subhasta de Sotheby’s i des d’aleshores la seva ubicació és un misteri, i no forma part de la gran exposició que el Museu del Louvre dedica a Da Vinci fins al febrer. El comprador de Salvator Mundi va ser el príncep saudita Mohamed bin Salman i es va dir que la tenia en un iot de la seva propietat, i no a la sucursal del Louvre a Abu Dhabi. Potser l’objectiu de tan misteri és silenciar els dubtes que segueix despertant l’autoria del quadre.

El plàtan caríssim de Maurizio Cattelan

L’artista italià Maurizio Cattelan va emportar-se tota l’atenció mediàtica de la fira Art Basel Miami fa poques setmanes amb una obra consistent en un plàtan enganxat a la paret amb cinta adhesiva que estava a la venda per 108.000 euros. El títol és Comediant. La història no va acabar amb les típiques afirmacions que l’obra és una presa de pèl i que no tot s’hi val en el món de l’art. Un altre artista, David Datuna, va seguir estirant el fil de la provocació anant a l’estand de la galeria i menjant-se el plàtan. Maurizio Cattelan encara deu riure amb tot plegat.

La denúncia anticolonial de Daniela Ortiz

L’artista peruana Daniela Ortiz (Cusco, 1985) ha acabat l’any en gran: La Virreina va obrir fa poques setmanes l’exposició antològica Aquesta terra no serà mai fèrtil per haver parit colons, composta per 31 treballs realitzats en l’última dècada. Amb els seus treballs, Ortiz posa el dit a la nafra del racisme institucionalitzat que detecta a Barcelona i arreu de l’Estat: “Fa deu anys que visc a Barcelona, i no m’imaginava que a Europa hi hagués aquest racisme institucional, perquè Europa té la capacitat de construir-se com un ens superior, fins i tot superior a no ser racista”, afirma l’artista. Entre les peces més punyents n’hi ha una de nova producció consistent en una crítica a la blancor en la mateixa línia que les pintures de castes: hi apareixen retratats empresaris burgesos, ecologistes, sindicalistes i independentistes, entre d’altres.