Els 20 millors discos del 2021

BarcelonaEn l’era de les cançons estrenades una a una a les plataformes de streaming, aquest any manen els discos pensats com a àlbums: uns amb reflexions profundes però que es poden ballar, i d’altres que relaten separacions i angoixes diverses. Són obres que fugen de la col·lecció de singles, però que no renuncien a la força de la cançó. És la tria de l’ARA.

El fenomen trap de la temporada és un col·lectiu de Pamplona que regira el folklore basc amb la mateixa actitud punk amb què s’enfronta als tòpics de la música urbana. D’una versió del cantautor Xabier Lete pot passar a un trap cúmbia titulat Doraimon que aprovaria Cecilio G, i de les cendres del rock radical basc (Hire mixeria) fan renéixer el dancehall Marmitako X punki reggee party. I sense pèls a la llengua.

La biografia de Beethoven de Jan Swafford va ser el desllorigador perquè Jaume Pla decidís fer un nou tomb a la trajectòria de Mazoni. Ludwig és un disc de pop construït a partir de la reelaboració de fragments de Beethoven; és a dir, res de rock simfònic. A canvi, una dotzena de cançons que sense abandonar l’enuig marca de la casa s’obren a un humanisme més optimista.

Els nord-americans Alan Sparhawk i Mimi Parker extremen el discurs sonor de Double negative (2018) en un Hey what que va més enllà de la distorsió per endinsar-se en el territori del sorollisme, però amb espai per a oasis melòdics i per a miniatures esfereïdores com More. Tot plegat per exposar el catàleg d’angoixes d’un matrimoni mormó davant la impossibilitat de viure en pau.

La veu del cubà Pepito Gómez és un dels grans actius de l’Orquesta Akokán, creada per ell mateix a Nova York amb el guitarrista Jacob Plasse i el pianista Mike Eckroth. A 16 rayos reviuen les glòries de Pérez Prado i Beny Moré amb personalitat pròpia i una execució impressionant. Atenció a joies com Guajira del mar, la més salsera El inflador i Llegué con mi rumba. Mambo imparable.

Punk-rock australià, punk-rock brut. Versos curts cridats per Amy Taylor entre riffs de mil tones, i una connexió amb il·lustres de la ferocitat com The Stooges, Minor Threat i Black Flag. Comfort to me és l’actitud que vols veure en directe i un grapat de cançons prou variades: del vertigen hardcore de Choices al rock’n’roll greixós de Don’t need a cunt (like you to love me).

2021 ha sigut el gran any de Marta Torrella i Helena Ros. Primer per la participació en la gira de Clamor, de Maria Arnal & Marcel Bagés, amb l’afegit de la col·laboració amb Holly Herndon i la intel·ligència artificial al Sónar de tardor. Però sobretot ha sigut un any inoblidable pel disc Fiat lux, una celebració polifònica i electrònica amb meravelles com El suïcidi i el cant, Safo i Las alamedas.

Això va de passejar per Baltimore anant cap a un concert d’At The Drive-in recordant un riff de Fugazi mentre balles una cançó de Jane’s Addiction. El tercer àlbum de Turnstile és el gran disc de hardcore-punk de l’any, un treball en què el cantant Brendan Yates ha descobert possibilitats melòdiques que en cap cas sacrifiquen la contundència d’un grup que fins i tot s’acosta al thrash metal.

Una de les grans esperances del pop català és aquest grup que canta sobre milicians enamorats, un temporer albanès que “mira de buscar-se la vida i no acaba de trobar-la”, un pirata en busca i captura i una dona misteriosa que “s’amagava al bosc entre alzines sureres”. Quina gran sort, poder escoltar cançons com Judicis en menor, El fill del rei, Tren a València i S’ha mort l’home més vell d’Espolla.

Què implica ser negre avui dia? El britànic Shabaka Hutchings reprèn la pregunta del free-jazz en aquest disc de Sons of Kemet que aplega denúncia i reivindicació. Els metalls (sobretot la tuba) i la percussió lliguen un discurs jazzístic que fa front al racisme amb les armes heretades de les músiques africanes i afrocaribenyes (afrobeat, soca, dub). Recordar l’arrel per ser més fort.

A Agor (obert en gal·lès) Lewis Roberts fa de l’obsessió rítmica virtut, tal com va demostrar al Sónar de tardor. Hi ha troballes com les progressions malaltisses de Black rainbow i Shellshock, per les quals un DJ vendria la mare; impertinències com la col·lisió de llum i foscor de Joy squad, i una veu tractada sintèticament a White pickett fence i Act(s) que aprovaria un Bach del futur.

Expandir els límits del reggaeton cap al territori del pop mainstream és la croada d’artistes porto-riquenys com Jhay Cortez i Rauw Alejandro, el nòvio de Rosalía. Aquest moviment està donant fruits com Vice versa, un àlbum amb què Rauw Alejandro es posiciona com una mena de Bruno Mars caribeny amb autotune capaç de bombes pop com l’accelerador de batecs Todo de ti.

Zahara ha viatjat al fons del malestar, i allà ha estirat el fil dels abusos, l’assetjament i el maltractament. De l’experiència personal viscuda en la infantesa, del paternalisme amb què la va tractar la indústria discogràfica i de la indignació davant la toxicitat masclista en surt un disc de pop electrònic a estones crispat en el qual s’emmiralla en Fiona Apple i Taylor Swift per expressar-se sense embuts.

Hedonisme a la valenciana; és a dir, una festa amb actitud crítica però sense alliçonar. Això és Llepolies, el tercer disc dels Zoo, un treball que van fer decidint de manera conscient i meditada que passaria per damunt de la pandèmia. Per això el resultat és un exultant aplec de hip-hop més cantat que rapejat i d’electrònica d’ànima pop amb tornades inesperades com “li falta un tobogan”.

Set anys han hagut de passar perquè Rodrigo Laviña tornés a compartir el seu talent en un disc. El retorn de l’ex At Versaris és un àlbum de hip-hop esponerós rapejat sense pressa en el qual el combo és una allau de col·laboracions (de Joana Gomila a Martí Sales i El Gordo del Puru) i referències (soul, salsa, bossa nova i el pop català dels 60) que trenquen els límits del gènere. Bentornat, Rodrigo.

Adele canta com mai en un disc de divorci en què la clau és el punt de vista. Busca una explicació que doni sentit a una vida en comú que s’ha esvaït, però en comptes d’esquitxar la catifa amb retrets s’estima més explorar el perquè de tanta vulnerabilitat. Per fer-ho tria diferents colors de soul i les balades, com el que el productor Inflo (del grup Sault) dona a cançons com Woman like me i Hold on.

Roger Mas ha fet un disc amb tots els Roger Mas possibles, i algun d’impossible. Totes les flors és una mena de síntesi de 25 anys de trajectòria i una finestra oberta a nous atreviments, com la rumba d’Amb la polla i amb l’ou i l’electrònica de Sota el pau ferro. És el cantautor desprenent-se dels fetitxes del cantautor. Això sí, cantant sempre amb aquella veu prodigiosa que ve del país barroc.

C. Tangana i Alizzz (atenció també al disc Tiene que haber algo más del productor de Castelldefels) han redefinit el pop espanyol amb el projecte El madrileño. Invocació mitjançant l’autotune d’esperits trapelles de les músiques populars, el disc és una celebració de la sobretaula i la matinada, amb cançons tan rotundes com Tú me dejaste de querer i Demasiadas mujeres.

L’osonenca Joana Serrat ha triat el format del disc de ruptura per narrar el final d’una fantasia. Ho explica amb to taciturn, però amb la serenor de qui entén que després del cop de porta no hi haurà cap reconciliació. I ho canta ampliant els recursos del folk-rock i acaronant el dream-pop en composicions com Pictures, Demons i Take me back where I belong. Un disc extraordinari.

L’impacte generacional del primer disc de la californiana Olivia Rodrigo rivalitza amb el que van tenir els debuts de Lorde i Billie Eilish. Amb Taylor Swift com a referent més emocional que musical i sense la distància irònica de Lana del Rey, Rodrigo triomfa en la lliga de les estrelles amb l’honestedat brutal de qui, amb 18 anys, viu i canta amb tanta intensitat les angoixes com les eufòries. Sour aplega un carrusel d’estats d’ànim i una bona colla de cançons inapel·lables, com Good 4 you, Brutal, Drivers license i Favorite crime, cantades amb dolçor o acidesa segons com bufi el drama.

En un any d’àlbums entesos com a unitat conceptual, el número 1 de l’ARA és per a un disc pensat i paït com a obra total. Crisis personals i creatives i un context d’incerteses i emergències han dut Maria Arnal i Marcel Bagés fins a Clamor, un treball aixecat a partir del ritme que temàticament lluita contra la resignació apocalíptica i vol albirar un futur fugint de la complaença catastrofista que caracteritza tantes expressions artístiques. Estèticament, amb la col·laboració indispensable de David Soler i del duo Tarta Relena i amb convidats tan rellevants com Holly Herndon i el Kronos Quartet, porten un pas més enllà la transformació de la memòria musical popular del disc 45 cerebros y 1 corazón (2017). Remenen el Cant de la Sibil·la amb una sensibilitat nova, miren Björk per sublimar la poètica rodorediana de Meteorit ferit, ballen el misteri de Ventura, passegen Violeta Parra pel futur de Milagro i posen l’electrònica al servei de l’akelarre de Fiera de mí.