'1917': Sam Mendes crea un admirable 'thriller' bèl·lic a través d'un colossal pla seqüència

BarcelonaDirecció: Sam Mendes. Guió: Sam Mendes i Krysty Wilson-Cairns. 119 min. Estats Units i Regne Unit (2019). Amb Dean-Charles Chapman, George MacKay, Benedict Cumberbatch i Colin Firth.

L’any 2005, Sam Mendes va estrenar Jarhead, la seva primera incursió en el gènere bèl·lic, en què retratava una colla de soldats americans a la I Guerra del Golf, desballestats de pur avorriment en un conflicte armat envoltat de suspicàcies. En canvi, Mendes no sembla tenir dubtes que la I Guerra Mundial, marc de 1917, va ser un període en què la noblesa i les gestes heroiques poden treure el cap entre la massacre; al cap i a la fi, és la guerra en què va combatre el seu avi, tal com revela la dedicatòria final. Això no vol dir que el director d’American Beauty s’entusiasmi amb la flaire del fang i la pólvora, però són significatives les diferències a l’hora de narrar les dues campanyes militars. El tedi i la crispada inacció dels marines americans a Jarhead són reemplaçats per la peripècia sense marge pels temps morts que recau sobre les espatlles de dos soldats de l’exèrcit britànic: travessar una terra de ningú fins fa poc ocupada pels alemanys i alertar un altre batalló, que s’encamina a una trampa dissenyada per la retirada estratègica de l'enemic. La manera que Mendes i el cinematògraf i operador de càmera Roger Deakins escullen per posar en escena aquesta missió contrarellotge també és noticiable, presentant-la en (quasi) temps real mitjançant una sèrie de plans seqüència cosits amb invisibles puntades de postproducció, com si fossin un únic i colossal moviment.

La il·lusió de continuïtat que manté la pel·lícula mentre els protagonistes recorren diferents escenaris, cadascun amb perills i obstacles específics, podria dur-nos fàcilment a parlar d’una assimilació de les maneres del videojoc. Personalment, prefereixo contemplar 1917 a la llum de l’experiència de Sam Mendes com a director teatral, avesat a manipular el transcurs temporal en una disciplina que ofereix recursos molt diferents del llenguatge de l’edició fílmica. Negant qualsevol treva als personatges en una marató de cadàvers, trampes i franctiradors, l’aparent pretensió de realisme vigorèxic del dispositiu tècnic transmuta en una marejant acumulació d’accidents, tan al·lucinada com la visió nocturna d’unes runes il·luminades pel fulgor de les flames i les detonacions. La tensió resolutiva del relat no es presta al vagareig de les llargues preses de L'arca russa d’Alexander Sokurov o de la recent Largo viaje hacia la noche de Bi Gan. No obstant això, el constant moviment de 1917 posseeix un similar sentit de suspensió lírica. No ha de ser casualitat que la pel·lícula s’obri i es tanqui de manera circular, amb un dels soldats recolzant-se en un arbre: com a bon director d’escena, Mendes coneix el que un senzill element icònic pot tenir per canalitzar el viatge –físic i anímic– d’un personatge.