Cristina Araújo Gámir: "El 100% de les víctimes de violació se senten culpables"

BarcelonaNo és gens fàcil llegir Mira a esa chica (Tusquets Editors), la novel·la de Cristina Araújo Gámir (Madrid, 1980) guanyadora del XVIII Premi Tusquets de novel·la. No ho és perquè mentre llegeixes t'esgarrifes i t'indignes. També t'angoixes perquè saps que pot passar i que ha passat moltíssimes vegades. La seva protagonista, la Miriam, es troba en una etapa vulnerable i difícil, l'adolescència, quan pateix una violació en grup. Araújo, que viu a Frankfurt, aconsegueix que el lector es posi en la pell de la Miriam, però també que reconegui moltes coses del seu entorn. A la novel·la hi ha la vida que tenia la Miriam abans de la violació, el que passa en aquell portal fosc i les seves conseqüències. Hi ha també llum al final del túnel. L'autora conserva records molt vius i intensos de la seva adolescència que l'han ajudat a capbussar-se en el món de la seva protagonista.

Et poses en la pell de la Miriam, però no escrius en primera persona, t'adreces a ella, com si l'observessis.

— Me'n vaig adonar després. Havia llegit feia poc Hermana mía, mi amor, de Joyce Carol Oates, que es basava en un fet real, l'assassinat d'una nena que participa en concursos de bellesa, i està escrit en segona persona. Quan el deixava em feia la sensació que l'havia escrit en primera persona, perquè tot plegat era molt íntim. La idea del llibre se'm va ocórrer ràpidament, vaig agafar un quadern i vaig començar a escriure, i directament em va sortir en segona persona. En cap moment vaig voler imitar Carol Oates, però potser em va influir en aquest aspecte. Quan me'n vaig adonar em va agradar aquesta aproximació, perquè em permetia relatar com contínuament la Miriam es jutja a si mateixa, sobretot després de la violació. Fer-ho en segona persona també em facilitava mostrar la dissociació que es produeix quan algú és víctima d'un fet traumàtic. En tercera persona hauria sigut tot massa fred.

Com et va sorgir la idea d'escriure sobre una violació en grup?

— Sempre tinc moltes idees al cap sobre les quals vull escriure, però la primera llavor va ser la lectura dels protocols dels hospitals sobre violacions, com s'actua immediatament després. Em va impactar molt per la cruesa i duresa de tot plegat. El fet que, quan estàs en xoc, hagis de passar per totes aquestes proves i que mesos després continuïn els controls i la medicació per possibles infeccions. I després hi va haver tot el tema de la Manada i el seu ressò mediàtic. Com que tothom va començar a parlar-ne i a dir-ne tota classe de coses, vaig començar a pensar també què succeeix quan ets víctima d'una violació i tot el teu entorn en comença a parlar. Com et pots sentir, a qui ho expliques i a qui no. Volia escriure un relat molt detallat. Les notícies no acostumen a tenir continuïtat i moltes vegades m'agradaria saber què passa amb les víctimes quan ja no estan en el focus mediàtic.

El retrat que fas de la Miriam, perquè hi ha una part important anterior a la violació, com es relaciona amb el seu entorn i els seus complexos, és summament detallat i veraç. Com t'has documentat?

— M'interessava explicar l'evolució del personatge i em servia que passés per tot el que passa abans de la violació i que fos com és. Està acomplexada i li fan bullying i això li crea un rebuig a les altres noies al principi, per tot el que li ha succeït. Quan ets petit el món a vegades també és petit, vas a l'escola del barri, sempre amb la mateixa gent. Hi pot haver molta pressió a l'institut. No pots ser ni alt ni baix, ni tenir les orelles grosses, has de fer tots el possible per passar desapercebut. És com si no poguessis fallar. Quan arribes a la universitat tot és més relaxat, hi ha molta més tolerància. Volia que la Miriam passés per tot això i també arribés a la universitat. Si la Miriam hagués sigut una noia pudorosa i amb molts amics potser no s'haurien produït moltes de les reaccions que relato al llibre.

Els violadors ni tan sols són conscients que han comès una violació i hi ha persones de l'entorn que tampoc creuen que va ser una violació.

— Vaig llegir molts escrits en primera persona de noies que havien estat violades, i algunes coses que poso les he tret d'allà. Hi havia noies que explicaven que els seus amics se'n van apartar. Volia tocar tots els pals, explicar tot el negatiu que li pot passar a una víctima de violació.

Hi ha detalls que també recorden la violació de la Manada, que es va produir als Sanfermines del 2016.

— Sí, va ser un cas que em va impactar molt i inspira algunes coses de les quals parlo al llibre, com el fet que li van posar un detectiu a la víctima i van explicar que van veure com estava amb unes amigues uns dies després. I com que estava gaudint de la companyia de les amigues, doncs s'ho devia haver inventat tot. I què se suposa que has de fer! ¿Tancar-te a casa i donar voltes i més voltes al que ha passat? Si els psicòlegs aconsellen precisament sortir, intentar distreure's i recuperar la vida anterior.

La Miriam se sent culpable i no reacciona amb ira. Hi ha un moment que diu que no vol oposar resistència a la tristesa.

— Em vaig llegir un llibre gruixudíssim amb un munt d'estadístiques sobre violacions. Hi posava que el 100% de les víctimes se senten culpables. No importa si surts un dia a les quatre de la tarda vestida de monja, vas a un lloc molt concorregut i et violen. Potser pensaràs que no hauries hagut de sortir de casa justament en aquell moment. Volia explicar totes les fases del trauma: l'ansietat, la depressió, la por, com ho va processant. El 70% de les víctimes de violació es queden paralitzades. He llegit molt sobre psicologia evolutiva, hi ha animals que, com a defensa i de manera inconscient, també es queden paralitzats, es fan els morts per evitar que els ataquin.

Al llibre també tenen un pes important les relacions que ella estableix i com evolucionen, sobretot amb les noies, i com se solidaritzen.

— Quan escrivia dubtava molt. Vaig escriure moltes més planes perquè intentava justificar a la Miriam, per què era tan dura amb les altres noies o per què pensa que li acabaran fent mal, aquesta por que la traeixin. Volia que el lector l'entengués. També volia parlar del després, perquè el món no s'acaba a l'institut, explicar que el món és ampli, que pots conèixer moltíssima gent, sobretot quan arribes a la universitat.

Hi ha un esforç per entendre la Miriam i el seu entorn: amics, amigues, mare... Òbviament, hi ha molta més distància amb els violadors.

— Agafo les sentències i el que van dir els violadors de la Manada al judici. Hi havia un parell de frases que em van sonar tan terribles i repugnants que les vaig posar tal qual. La resta ho he canviat una mica. A les sentències hi pots llegir entre línies, no tan sols pel que diuen sinó també per com ho diuen, com el fet que pensessin que no havien fet res. Amb els amics de la Miriam no he volgut fer judicis. Hi ha una frase que em van dir l'altre dia que em va agradar: són persones en construcció. És una edat difícil i complicada, crec que ells també intenten una mica sobreviure.