10 obres emblemàtiques de Ricardo Bofill

BarcelonaAl llarg de la seva trajectòria Ricardo Bofill, que ha mort aquest divendres als 82 anys, va experimentar amb l'habitatge i va construir edificis de les tipologies més diverses arreu del món. Aquestes són 10 obres emblemàtiques sortides del seu taller.

Aquest bloc de pisos al carrer Nicaragua de Barcelona es remunta, com es pot llegir en la memòria del projecte, “a una època en la qual les possibilitats per a la construcció industrialitzada eren molt escasses”. La façana està tancada cap al nord però s’obre a l’est i l’oest per afavorir l’assolellament. També hi ha un pati central per aconseguir una bona ventilació. Va guanyar el premi FAD d’arquitectura del 1964.

Un dels edificis de Bofill que ha tornat a tenir impacte mediàtic a Instagram. És un edifici de 18 apartaments a la urbanització La Manzanera de Calp (Marina Alta), i va ser un prototipus de la idea de la Ciutat en l’Espai de Bofill. Cada unitat d’habitatge té obertures a l’exterior col·locades en funció de la necessitat de llum, la privacitat i els punts de connexió. També es va trencar la geometria dels cubs que les formen per aconseguir una façana irregular amb un joc extraordinari de llums i ombres.

Una de les obres més icòniques del taller de Ricardo Bofill i la culminació del seu projecte d’habitatge comunitari de Ciutat en l’Espai, un edifici residencial de 446 apartaments a Sant Just Desvern distribuïts en catorze plantes i agrupats al voltant de cinc patis. El pressupost va ser força inferior al de l’habitatge social de l’època. L’arquitecte Fernando Marzá el coneix com a teòric i com a antic habitant, ja que hi va viure del 1975 al 1990. “És una casba moderna –diu Marzá–. S’estableix una relació amb els veïns com en la vida als pobles, que un acaba amb amics i també enemics”. De l’estada al Walden també recorda que va ser extraordinari tenir “una coberta que és una plaça pública per a tots els veïns” i el “respecte per l’individu” per les proporcions dels espais on un pot desenvolupar les seves activitats i complir les seves necessitats. Des del punt de vista més teòric, per a Marzá el Walden 7 recorda l’afany d’experimentar amb l’habitatge als anys 60 i 70 dels arquitectes Rafael Leoz, José Miguel de Prada Poole i el mateix Bofill. El primer projecte d’habitatge col·lectiu a gran escala de Bofill va ser la Ciutat en l'Espai, a Madrid, el desenvolupament de la qual va prohibir Carlos Arias Navarro.

Un complex de tres edificis monumentals a Noisy-le-Grand, als afores de París, que s’han convertit en una de les obres més emblemàtiques de Bofill, que va definir aquesta obra com “un monument urbà que marca el començament de la ciutat”. Els tres edificis reben els noms de Le Palacio, evocador del Walden 7; Le Théâtre, un semicercle que envolta la plaça del conjunt, i L’Arc, com un decorat del fons d’un teatre. Els diferents blocs d’habitatges es caracteritzen pels canvis d’escala i un llenguatge eclèctic que inclou referències a altres arquitectes com Claude-Nicolas Ledoux, Antoni Gaudí i Ange-Jacques Gabriel.

Es tracta d’un edifici d’oficines de 50 plantes que Bofill considerava una fita de la seva trajectòria i va ser el gratacel més alt de la ciutat de Chicago, la ciutat on va néixer el gratacel. Bofill va voler plantejar un diàleg entre la tradició i l’avantguarda: la façana té proporcions clàssiques, que recorden el campanar de Giotto a la catedral de Florència, i el vidre és predominant a la façana perquè va voler integrar l’edifici en el seu context i en l’skyline de la ciutat. L’edifici està coronat per un timpà clàssic. Com a curiositat, al vestíbul hi ha una escultura de Xavier Corberó i un mural de Tàpies.

Al TNC Bofill va recuperar la tradició del teatre grec, però amb el tret distintiu que el va col·locar dins l’estructura d’un temple. El teatre és un complex compost per dos edificis: al principal hi ha la Sala Gran amb capacitat per a 1.000 persones i la Sala Petita, per a 400. A l’altre hi ha la Sala Tallers, que pot acollir muntatges de caràcter experimental. El TNC és també una icona controvertida, un edifici enlairat als serrells de l’Eixample amb poca vocació urbana, i la plaça de les Arts que l’havia d’integrar amb L’Auditori no es va construir. 

Dues torres bessones de 30 pisos connectades que són un dels centres comercials més grans de l’Àfrica i a la vegada la principal porta d’entrada als districtes de l’oest de la ciutat. “La manca d’espai per a oficines i places d’aparcament portà a la creació d’aquest nou barri, concebut específicament per al comerç i les finances internacionals”, diu la memòria del projecte. Les proporcions de les torres estan inspirades en les proporcions i l’estètica morisques. 

Un gran parc metropolità que va suposar la transformació d’una zona on hi havia infraestructures elèctriques i una planta purificadora. Entre les instal·lacions hi ha un canal de rem, un amfiteatre per a activitats culturals, un espai per a concerts a l’aire lliure per a fins a 15.000 persones i un complex aquàtic amb piscines, estanys i platges. També hi ha una zona de 20 hectàrees destinades a vivers.

Des de l’estudi de Bofill defineixen l’Hotel W, conegut com l’Hotel Vela, com “una icona moderna que s’aixeca damunt la Mediterrània”. També com el símbol de la renovació urbana de la Barceloneta. L’hotel té 480 habitacions i una gran sala de congressos amb un gran finestral damunt el mar que trenca amb les línies horitzontals de la base de l’edifici.

És un dels projectes d’enginyeria civil més importants d’Europa, “una estructura esvelta amb forma d’espasa, inundada de llum natural a través de les façanes envidrades”, com es pot llegir a la descripció de l’obra. L’edifici té capacitat per acollir anualment 25 milions de passatgers, i va ser dissenyat amb criteris mediambientals com panells solars a la coberta i col·lectors tèrmics que produeixen el 70% de l’aigua calenta que s'hi consumeix.