Els 10 millors espectacles de teatre del 2021

BarcelonaTot i que l'any teatral ha avançat amb entrebancs –com les múltiples cancel·lacions a causa de positius en les companyies– i els aforaments no s'han recuperat al 100% fins al novembre, el 2021 ha servit per posar damunt l'escenari noves estrenes i recuperar els espectacles posposats pel confinament. El sector ha fet un esforç titànic per treballar com si fos un any normal i, malgrat que les xifres de públic deuen haver quedat lluny d'aquesta normalitat –la temporada es va tancar a l'estiu amb un milió menys d'espectadors–, el talent ha demostrat que aconsegueix emergir en qualsevol circumstància.

Enguany la nostra tria l'ha fet un grup de crítics de teatre, periodistes especialitzades i programadores, que han fet les seves votacions entre la seixantena d'espectacles estrenats al circuit comercial aquest 2021. El nostre jurat ha estat el crític de l'ARA Santi Fondevila, Oriol Puig Taulé (Núvol), Xavi Pardo (RAC1), Núria Juanico (ARA), Ibana Piñero (TV3) i les gestores Margarida Troguet, Amaranta Gibert (Lloret) i Aina Baig (Figueres). Les obres seleccionades són les que han tret més bona nota i alhora han estat vistes per la majoria dels membres. Hem recuperat algun títol estrenat el 2020, però que no havia fet temporada i hem deixat per a l'any que ve les estrenes de darrera hora que tindran recorregut el 2021. Aquest és el resultat de la tria, un retaule de les meravelles que ens han ajudat a passar l'any.

Mare de sucre va exhaurir localitats al Teatre Nacional abans de començar les funcions. Clàudia Cedó acostava la feina que ha estat fent amb el teatre inclusiu des d'Escenaris Especials, però aquí amb un espectacle professional que obria un altre meló (després de tractar el dol perinatal a Una gossa en un descampat): les dones amb discapacitat han de poder ser mares? El resultat és una posada en escena plena de veritat i emoció, amb un repartiment amb diversitat funcional i psíquica tan encertat com els actors professionals (Andrea Álvarez, Mercè Méndez, Judit Pardàs, Marc Buxaderas, Ivan Benet, Maria Rodríguez i Teresa Urroz), que trenca tabús i planteja preguntes incòmodes.

Amb tres monòlegs aparentment deslligats, Jordi Prat i Coll es va convertir en un dels fenòmens de l'últim festival Grec. M'hauríeu de pagar encadena la història d'una guia turística, un jove orfe i un vell pianista que comparteixen una immensa solitud. A través de les magnífiques interpretacions d'Àurea Màrquez, Francesc Cuéllar, Carles Roig i Albert Pérez, l'espectacle s'endinsa en aquell dolor humà que és menys visible, però que deixa marques profundes en aquells que el pateixen. Són tres textos brillants i intensos que prenen forma en un escenari auster. Tota la força de l'espectacle recau sobre els intèrprets, i això fa que la seva feina sigui de les més celebrades dels últims temps. Menció especial mereixen dues obres més vistes a la mateixa Sala Atrium i que tenen vincles amb l'anterior: La dona del tercer segona, amb una extraordinària Àurea Márquez dirigida per Ivan Benet donant veu a l'estigma de la malaltia mental, i la divertida Guillermotta, on Jordi Vidal canta el cançoner de la Motta dirigit per Prat i Coll.

La companyia Cultura i Conflicte volia explicar la barbàrie que van patir les víctimes de les violacions a la Guerra de Bòsnia i van adonar-se que amb un espectacle feien curt. Després d'una exhaustiva recerca i de nombroses entrevistes amb les dones que van patir-ho, la companyia va donar forma a tres peces artístiques: una exposició, un documental i una obra de teatre que s'ha vist al Teatre Nacional i en gira. Aquesta darrera trenca el dolorós silenci de les víctimes amb teatre verbatim excel·lentment interpretat per Montse Esteve, Judit Farrés, Ariadna Gil, Erol Ileri, Òscar Muñoz, Pep Pascual i Magda Puig. Les ferides, els traumes i les pors ressonen a escena i confronten l'espectador amb el dèbil paper de Catalunya –quan tenia lloc el conflicte, el país celebrava els Jocs Olímpics del 1992– i amb la impunitat dels agressors i dels responsables de tota aquella violència.

Alfredo Sanzol volia parlar de llibertat, i per fer-ho es va posar el llistó alt: el dramaturg i director va idear més de 50 personatges per a una història que transcorre en tres hores i mitja i que ha triomfat arreu on ha anat. No només es va emportar tres premis Max (entre els quals, el de millor espectacle), sinó que ha esgotat entrades en diversos teatres i ha rebut la benedicció pràcticament unànime de la crítica. L'espectacle és una comèdia i alhora una road play que toca amb encert un bon grapat de tecles: des de l'opressió de l'Església fins a l'amor, la paternitat, la repressió de Franco i el paper de la moral.

Prostitución ha aterrat aquest desembre al Teatre Nacional de Catalunya –després d'haver-se vist en dues funcions al Temporada Alta 2020– i abans de marxar-ne ja ha exhaurit entrades. L'espectacle dirigit per Andrés Lima aborda de cara un tema incòmode, la prostitució a l'estat espanyol, i ho fa després d'un procés de recerca de dos anys i mig amb les actrius protagonistes (Carmen Machi, Nathalie Poza i Carolina Yuste) implicades. El resultat és un muntatge fet d'històries personals reals que les actrius reprodueixen en verbatim i que desemboquen en un oceà de preguntes sobre les prostitutes, l'explotació sexual, el sexe de pagament i la llibertat de les dones.

L'obra que ha consolidat definitivament La Calòrica té tots els ingredients que han creat el segell de la millor companyia del teatre actual: una irreverent crítica política i social (contra el poder i, aquí, sobretot contra nosaltres mateixos), humor, una corrua de personatges fantàstics i unes interpretacions magistrals. De què parlem es va convertir en un hype tal que del Teatre Nacional –que els va fer l'encàrrec de la seva desena producció– va passar al Teatre Poliorama. Aquest any han recuperat també la seva obra fundacional (Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I) i l'any que ve és el seu desembarcament a Madrid. Voleu, voleu!

El 2021 ha estat l'any de Joan Carreras. Amb el seu primer monòleg teatral, l'actor s'ha endut el premi Max a millor actor i els premis Butaca a millor espectacle de petit format i el de millor actor. I no n'hi ha per menys. Història d'un senglar imagina un intèrpret veterà que es prepara el paper de Ricard III de Shakespeare i, en aquest joc metateatral escrit i dirigit per Gabriel Calderón, desplega les inseguretats, les ambicions i els pensaments més foscos del protagonista. En una hora i poc d'espectacle, Carreras es transforma mentre salta de personatge en personatge en un recital interpretatiu brillant. L'obra es va estrenar el desembre passat al Temporada Alta 2020 –al Grec 2020 es va cancel·lar– però ha fet gira i temporada al Lliure aquest 2021.

L'última part de la Trilogia del lament de Jordi Oriol que s'ha vist al Teatre Lliure és un festí per als amants de les paraules, la llengua i el teatre en la seva essència. La mala dicció parteix del Macbeth de Shakespeare amb dos personatges afamats de poder, el Marc (Jordi Oriol) i la Beth (Paula Malia), acompanyats pel seu criat Seitó (Carles Pedragosa). Junts desencadenen una aventura magnètica que planteja qüestions com si cal engarjolar o no l'ètica, què fer amb la castedat i com fer que els mots deixin de perdre valor. Tot plegat pren forma a través d'una dramatúrgia que posa al capdavant el text i la dicció, juga amb la llengua i converteix cada paraula de l'espectacle en focs artificials.

Mai s'havia vist un llamp caient dins un teatre. I aquell temporal! Un cabirol naixent. Els pensaments de la gossa Lluna, la protagonista de l'escena de sexe més divertida mai imaginada. Clàudia Cedó aconsegueix fer una impecable adaptació de la singular novel·la Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà, i el tàndem de Joan Arqué i Guillem Albà l'omplen d'un teatre artesanal, ple de màgia, que fa brillar elements sovint menystinguts com els titelles, la manipulació, el gest, la música, la llum... i dues taules i quatre bancs de fusta. Un repartiment en estat de gràcia –Anna Sahun, Laura Aubert, Diego Lorca, Caterina Tugores, Ireneu Tranis– eleva la funció teatral a poema escènic, una faula animal plena d'humor, amor, tragèdia i, sobretot, imaginació. L'espectacle, vist a la Biblioteca de Catalunya i en una àmplia gira, va ser el triomfador de l'any als premis Butaca, amb vuit guardons.

Tècnicament, Sonoma es va estrenar al Grec 2020, però, coses de la pandèmia i les gires internacionals, ha esclatat aquest 2021, quan ha passat pel Mercat de les Flors, el Temporada Alta i ha aconseguit una de les fites de l'any: per primera vegada una companyia catalana actuava al Palau dels Papes d'Avinyó. A tot arreu ha enlluernat aquest ballet per a nou ballarines que, a l'uníson, busquen qui som a través de les arrels i de Buñuel, amb gemecs, tambors, imatges costumistes i religioses que evoquen la tradició però des d'un moviment molt contemporani. Lluny temàticament i estèticament de Sonoma, però amb el mateix segell de qualitat i moviment, La Veronal ha signat enguany una estrena, Opening night, al Teatre Nacional, un homenatge al teatre que el teatre els va tornar dempeus. Esperem que tingui més vida.